1048. La mirada captiva
He viatjat a les Canàries amb ganes de conèixer, de descansar, de llegir i de compartir. Em vaig portar, però, un sol llibre físic que he acabat el cinquè dia, un llibre sobre art que m’ha enganxat a capítols, on l’autor repassa la història i l’estil de diferents artistes a través dels seus quadres... un llibre on a mesura que vas llegint has d’anar cercant a la Xarxa les diferents obres que comenta per tal de gaudir-lo encara més... m’ha agradat. Es tracta de «La mirada captiva. Escrits sobre art» de Colm Tóibín, publicat el 2024 per Arcàdia i traduït per Helena Lamuela.
La veritat és que potser m’enganxo de bon principi pel prefaci que fa, on lliga la seva experiència vital d’escriure amb la de gaudir de l’art. I potser aquesta combinació dels dos mons m’atreu, doncs jo mateix (d’una manera ben humil i ignorant) intento acostar-me i aprendre a/de l’art també en aquest espai. Tinc alguns fragments del llibre que vull compartir aquí en els propers dies, però avui us transcric alguns fragments seleccionats del prefaci, per mostrar-vos un bocí d’aquest pastís.
Primer un parell de poemes, que uneixen els mons de l’art i de la poesia, com si la poesia no fos un art...
«I am not a painter, I am a poet.
Why? I think I would rather be
a painter, but I am not.
No soc pintor, soc poeta.
Per què? Em sembla que m’agradaria més
ser pintor, però no ho soc.
Frank O’Hara»
«And I sat on the bed trying unsuccessfully no write,
envying you the union of the painter’s mind and hand,
the contact of brush with canvas, the physical communion,
the external identity of the object and the painting you had planned.
I assegut al llit mirava infructuosament d’escriure,
envejant-te la unió de la ment i la mà del pintor,
el contacte del pinzell i la tela, la comunió física,
la identificació externa entre l’objecte i el quadre que tenies planificada.»
Anthony Cronin
A continuació, un breu fragment sobre dos quadres d’autors catalans:
«Al museu del pare vaig topar per casualitat amb dos pintors creadors d'una obra que em va resultar atractiva. I hi anava cada diumenge al matí per poder-los estudiar més atentament. Un era Joaquim Mir (1873-1940); l'altre, Isidre Nonell (1872-1911).
Vaig quedar colpit per la impetuositat d'un quadre de Joaquim Mir que es diu Poble escalonat. S'hi endevinava el plaer de pintar les margenades servint-se de punts i taques per fer les pedres i de textures diverses per fer la terra d'entremig. A banda, hi havia la precisió en la manera com Mir havia pintat el poble -el campanar de l'església, les teules, el pont- i també l'abandonament de deixar que uns quants colors -sobretot el turquesa i el gris- s'enfilessin com si fossin cintes, fum o, ben mirat, obertament pintura.
Nonell tenia una pinzellada d'una vitalitat ferotge. En un quadre com La Paloma, del 1904, el vermell no era llis, estava ombrejat i treballat. Com també ho estaven el fons verd i la cabellera negra de la dona solitária. La figura tenia tant un vessant públic (gairebé iconic) com un de privat. Mirava cap a un costat.»
Finalment, un fragment preciós per utilitzar a una classe de ciències on parlem del paisatge canviant. Ara que som a Canàries té molt més sentit: les erupcions ho canvien tot com si l’artista agafés un pinzell gruixut i fes quatre llargues traçades per tornar a començar; l’aire i l’aigua són més subtils, però no deixen de modelar el terreny; ara que ja som a Fuerteventura, el vent que porta la sorra del Sàhara no només erosiona sinó que també modifica les tonalitats del paisatge afegint grocs i daurats a la paleta de colors:
«Fa uns quants anys, un amic em va dir que a Dublín se subastava un quadre petit de Tony O'Malley, que hi anés a donar un cop d'ull. Així que el vaig veure vaig reconèixer el lloc. Al peu del quadre, al costat de la firma que O'Malley feia en aquella época, hi diu: «1952 Ballycunnigar». (Devia haver escrit el nom d'aquell indret -que normalment és «Ballyconnigar»- tal com havia sentit que la gent el pronunciava.) El quadre és petit, de vint per vint-i-cinc centímetres. Representa un penya-segat, una platja, el mar, el cel. Representa un indret de la costa de Wexford que ja no hi és. Representa la marga suau del penya-segat que hi havia sota de cals Keating, a la part baixa de Ballyconnigar, a la costa oriental del comtat de Wexford. El terreny d'aquella zona es va erosionant de mica en mica, el mar se'l menja, desapareix.
L'escena està pintada des del sud, mirant al nord. La sorra de sota la marga té dues tonalitats, una de més daurada perquè li toca la llum del sol i una de més fosca perquè queda a l'ombra. Es devia fer a l'estiu i cap al tard, perquè la llum de gairell ve de l'oest. Els núvols que hi ha damunt del mar es congrien per fer ploure, però la llum els travessa, potser s'acabaran esvaint. I també hi ha el mar, del color blau planer que sol tenir, amb una onada suau feta de blanc i, al darrere, una altra. No hi ha roques; no hi ha gent; no s'hi veu cap tensió, només el món que va fent. El que té d'estrany és que, pel pendent del penya-segat, la delicadesa de la sorra i del mar i la corba precisa i concreta del terreny que s' estén nord enllà, aquest quadre no podria ser d'eniloc més del món. Es va pintar abans que l'erosió canviés el paisage, rebaixés el penya-segat i n'alterés el pendent, de manera que l'escena que hi ha representada aviat ningú no la recordarà, ni la reconeixerà.»