1108. Créixer i renéixer
Estem en temps de Quaresma... temps de desert, de buidatge, d’introspecció, de discerniment; i també temps de primavera, de renéixer. Molt adient, doncs, el títol d’un article d’inici de la Quaresma d’enguany signat per la Montserrat Dameson: «El fènix»
Destaco uns fragments:
«No és casualitat que el símptoma més radicalment manifest de desesperança sigui pensar que res pot canviar, que res pot transformar-se. La cendra és el preludi d’una renaixença, d’una possibilitat de recomençar encara per estrenar. La pols on el fènix ressorgeix.»
Conformar-se és desesperar-se. I he tingut moments d’assumir que el que vivia era el que tocava, i poca cosa més hi havia a fer. D’això se’n diu supervivència, i és humana, però no és una postura de vida per fer-ne bandera. El món és com és? No hi ha res a fer davant de les misèries de la vida? No ho crec. Davant de la venda d’una versió de la vida quotidiana polèmica i discrepant tenim dret a oferir-ne una de ben diferent. Per això necessito fugir del negacionisme, de la política visceral, dels conflictes socials, que no representen la vida de les petites coses i gestos, de les relacions d’amor entre el proïsme. L’esperança és la clau que obre la porta de la felicitat: creure que demà pot ser millor, sí o sí.
“Escrivia l’any passat Enrique García-Máiquez que “la cendra és esperança”. Pla i senzill. Rere la senzillesa de la metàfora del fènix, però, hi ha totes i cadascuna de les dificultats que fan, també per a servidora, que aquestes línies semblin una empenta buida cap a una esperança que no sabem quina és. El nostre mal té nom propi: el nostre i el dels altres. I procurar de vèncer-lo cada dia vol sacrifici. “Sacrifici”, que significa fer les coses sagrades. Potser és aquest el discerniment que se’ns convida a fer només de començar la quaresma: el de preguntar-nos amb honestedat quines són aquelles coses que estem maldant per fer-les sagrades. O si, poc o molt, estem fent l’esforç de plantejar-nos en quina posició dins la nostra escala de prioritats estem disposant aquelles coses que ja són sagrades.”
Per recuperar l’esperança ens cal veure i viure et fet extraordinari de la vida ordinària, creure i viure la màgia de les petites coses. No hi ha més. Buidar-se d’allò superficial i omplir-se d’allò íntim. Observar, discernir, transcendir. Lligar el més simple amb el més complex, allò mundà amb allò diví. Per renéixer de les cendres a l’esperit que va més enllà.
«Poetitzava Maragall: «És aquell etern tornar a començar, / és la joventut sempre renovada. / De dins la boirina del massa pensar / salta una paraula / tota il·luminada / amb un sentit nou: la boira es desfà, tot el pensament reprèn arrencada». Avui que és dimecres de cendra, la boirina es desfà perquè al final de tot puguem entrellucar-hi el sentit i l’horitzó: el lloc on es toquen el cel i la terra.»
En això estic aquests dies, embarrancat en el fang, preocupat per si m’enfonso massa i no soc capaç de sortir-ne; i al mateix temps mirant el cel, contemplant el vol de les aus i el cant dels ocells, i confiant que plourà i l’aigua diluirà el fang i les dificultats. Sempre després de la tempesta surt el sol. I mentrestant, amb més ajuda externa que mèrit propi, aixeco el vol i miro amb esperança el sol que brilla i el futur que s’acosta. No hi ha res que quedi en sac trencat: els canvis d’avui són llavor del dia de demà. Crec i confio.
Enmig de mil pensaments propis, un breu missatge cap a les ànimes que llegiu a l’altra banda: us desitjo i confio que estigueu bé. Aquest espai d’interiorització i de compartiment, de vegades parla massa d’un melic propi. I la vida és un equilibri entre mirar cap enfora amb atenció i amor, i mirar-se endins amb serenor i amor... i comprendre. Porto uns mesos pràcticament d’hibernació, despullant-me i desprenent-me d’allò que no m’ajuda i ara, tot just, començo a gaudir de la primavera. He davallat als inferns i no pas per culpa pròpia, sinó perquè l’entorn professional m’ha xuclat tanta energia que m’he trobat, pràcticament, sobrevivint al dia a dia. He hagut de renunciar a moltes coses que em fan feliç i els meus m’han hagut de contemplar sota mínims, perquè l’exigència la sentia massa pesada. I no renego de res, i sóc feliç allà on sóc fent el que faig, però ho he passat malament, perquè no aspiro a sobreviure sinó a viure, perquè no vull anar fent sinó que vull crear el meu futur. He estat absent i qui sap on serem demà, però avui miro al meu voltant i gaudeixo de la nova primavera que arriba i ja es comença a intuir. Quina sort de viure en una part del planeta on les estacions van alternant... per créixer i renéixer amb ella.
