1119. El boig de Déu a la fi del món (1)

Explicava en el meu darrer escrit, que el dissabte de Pasqua al vespre vaig enllestir un llibre sobre el viatge a Mongòlia del Papa Francesc que vaig acabar amb llàgrimes als ulls. Dilluns al migdia vaig saber de la seva mort i el meu cor va tornar a plorar. Al llarg d’aquesta setmana intensa i caòtica de feina, he anat recopilant records del Papa Francesc que s’han anat publicant arreu: alguns veritablement emocionants. Tots hem pogut sentir i llegir testimonis ben diversos del seu fer i del seu pontificat. Si faig una mirada als textos que he anat escrivint aquests darrers anys és evident l’empremta d’algunes de les seves reflexions. Cal deixar que tot reposi i que el pas del temps en doni el valor que li correspon. Els mitjans de comunicació distorsionen tot en benefici d’unes audiències i publicacions que poc tenen a veure amb la serenor i l’esperit crític que ens cal per avançar en el nostre camí vital.

Dit això, com a homenatge a la persona que ens ha deixat, dedicaré uns dies a revisar les meves anotacions del llibre de Javier Cercas que comentava, «El loco de Dios en el fin del mundo», que, per cert, sembla que ha esdevingut uns dels grans èxits de vendes del darrer Sant Jordi. Me n’alegro, perquè a mí m’ha agradat molt, i crec que fa un bon servei a la transmissió d’alguns dels missatges que el darrer Papa catòlic ha volgut transmetre al món.

Abans de res, vull deixar constància que m’encanta plàsticament la portada del llibre. Quan anava per la meitat vaig entendre la portada que, de fet, representa un lloc i una escena pràcticament reals: es tracta de la plaça Sukhbaatar i l’escalinata de la Casa del Parlament de l’Estat que porta a una gran estàtua de Genghis Khan. És a Ulan Bator, la capital de Mongòlia. Genghis Khan, el primer emperador mongol de l’imperi més gran que ha existit mai entre les societats humanes: un imperi que va incloure pràcticament tota Àsia i l’Europa de l’Est. Així, doncs, en la portada cara a cara estan a la pràctica dos dels personatges més poderosos que han existit mai al planeta: un representant polític dels segles XII i XIII de la major aglutinació de pobles coneguda i el guia espiritual del major moviment religiós dels darrers vint segles. Tot un simbolisme, simple en textures i colors, ben buscat: l’escala amb una catifa vermella que ens recorda a les grans superestrelles que hi circulen desfilant per als mitjans de comunicació que es contraposa al cel que, en aquest cas és vermell com el sol naixent típicament asiàtic. I, al bell mig, cara a cara, el blanc del pontífex i el negre imponent de l’escultura enorme de Genghis Khan... que, d’alguna manera, també ens parla de la humilitat d’un viatge d’una figura catòlica, cap d’una minsa minoria a un país grandiós en extensió de tradició budista que és al bell mig de la gran Xina poderosa i expectant política i socialment. Ja veieu, simple i complex alhora.

El llibre comença amb una cita ben interessant, que ens parla que de tota experiència hi ha un aprenentatge que pot esdevenir després essencial i que, sovint, només la reflexió personal posterior en pot treure l’entrellat: «Más allá de la derrota hay una victoria de la que el triunfador nada sabe», de William Faulkner. També se m’ocorre que una experiència o un fet vital que sembla poc important o de poca transcendència a ulls generals pot amagar un valor enorme per a uns pocs o una persona en concret. Vamos, que la frase diu molt amb poques paraules.

Per acabar avui l’opinió d’un ateu com Javier Cercas sobre el valor històric del cristianisme a Occident:

«La aportación esencial del cristianismo a Occidente (es que) en un momento en que la esclavitud dominaba el mundo, la insurrección conceptual de Cristo consistió en postular que todos los seres humanos merecían respeto y afecto, y que, por mucho que a algunos se les tratase como a gusanos, ninguno de ellos lo era. (...) Ése es el cambio irreversible del que todos somos herederos y que permite sostener con razón que, aunque no creamos en el Dios del cristianismo, «no podemos no llamarnos cristianos»: ni los humanistas, ni los ilustrados, ni los liberales, ni por supuesto los marxistas (ni siquiera Nietzsche y Russell). El propio Nietzsche admitiría este hecho y por eso él, que tan implacable fue con el cristianismo, no lo fue tanto con Cristo, o no siempre: incluso en El Anticristo enalteció su figura. «Este portador de la buena nueva», escribe, «murió como había vivido y predicado: no "para redimir a los pobres", sino para enseñar cómo hay que vivir. La práctica es el legado que dejó a la humanidad: su conducta ante los jueces, ante los soldados, ante los acusadores y ante toda clase de difamación y escarnio. Su conducta es la cruz. No se resiste, no defiende su derecho. Y ruega, sufre y ama a la par de los que le hacen mal, en los que le hacen mal... No resistir, no odiar, no responsabilizar... No resistir tampoco al malo – amarlo...».

No és poc, tot i que, segurament, es queda curt.