114. La Cor ja no hi és

Fa dies que no escric llarg, però mantinc viu el compromís de publicar diàriament... així, doncs, els propers dies intentaré posar-me de nou al dia: disculpeu, per avançada, l’acumulació de correus que potser tindreu. Confirmo que no és tasca fàcil trobar temps de serenor i d’interiorització cada dia, tot i que no és impossible; en canvi, és imprescindible -diria- aquesta estona de tu amb tu, i de tu amb Déu: l’he trobat a faltar. Aquest matí curiosament he llegit a David Fernández citant a Blaise Pascal i la seva reflexió sobre que «la manca de felicitat de l’home és el resultat de la seva incapacitat per passar una estona amb un mateix sense fer res en una habitació». Tot i que llegeixo que Pascal es centra més en la por a l’avorriment i d’estar sols amb nosaltres mateixos, i que pensa que per això ens omplim la vida amb tantes aventures personals, professionals, socials, etc., el fet és que el temps és limitat i (adonant-nos-en o no) ens el sobre-ocupem. Tinc la sort guanyada perquè, fins ara (i toquem fusta), mai m’ha fet por passar una estona amb mi mateix: no és el meu cas, Sr Pascal! En tot cas, en el meu cas personal, si he estat absent és perquè em deixo portar per les «urgències» de la quotidianitat i les excuses de la procrastinació. I em sembla que per molt que ho intenti amagar, les segones poden més que les primeres. 

Dit això no puc retornar a aquest espai sense parlar-vos de l’esdeveniment més important a nivell familiar que hem viscut en els darrers mesos: la Cor ja no hi és. Quan vam iniciar la nostra vida de parella amb la Bea el 20 d’abril de 2001, el segon dia vam anar a buscar dues gatetes que tenia aparaulades: la Capi (de Capicua) i la Cor. La disposició i forma de les taques negres en el seu cos blanc van definir els seus noms. La Capi, amb una diabetis avançada i un cervell alterat per la malaltia, ens va deixar no fa encara 6 anys; la Cor ahir. 19 anys i 3 mesos de viatge compartit amb nosaltres, però sobretot amb els nostres fills. Per alguna cosa la gran, amb 17 anys, va voler compartir amb mi i la gata els seus darrers moments. No és possible explicar què significa un gat o un gos en una família com la nostra per algú que no ha tingut animals a casa: no perderé el temps. Tenim un amic mossèn amb qui vam compartir la notícia i que ho va resumir molt bé: avui heu perdut un membre de la vostra família. La sensibilitat per les criatures de Déu (com deia Sant Francesc d’Assís) no és un do que tothom tingui de naixement: sovint s’ha d’educar i no pas per imposició, sinó per descobriment i/o contagi. Quan el tens, la teva vida ja no és la mateixa, perquè la tevamirada envers les bestioles et canvia. La Cor (i també la Capi) tenia una personalitat molt marcada, i una intel·ligència no superada per cap de les gosses que tenim. Els anys la van anar definint i també modificant. No és fàcil d’explicar: és més una qüestió de percepció. La seva pèrdua marca un punt i apart a la nostra història familiar. Tenim fotos, vídeos, records i, sobretot, l’orgull, l’agraïment d’haver pogut compartir el camí amb un ésser viu com ella. Sóc conscient que la Cor no era una persona, però avui fujo d’etiquetar-la com a animal, perquè alguns carreguen amb aquesta paraula un munt d’etiquetes que no podria compartir. La Cor era un ésser viu ple de sentiments, de coneixement, de racionalitat. Tenia estratègies per fer-te saber el què volia i el que sentia: si el diàleg interespècie no es donava més i millor segurament fou més per la nostra incapacitat que per la seva. Ja no hi és i em fa pena, però per dins sóc feliç perquè egoistament he aconseguit l’objectiu que em vaig marcar quan la vam acollir a casa: que els meus fills hagin crescut en la sensibilitat a les bondats dels gats i dels gossos. Les llàgrimes que han vessat els ulls de cadascun d’ells en les darreres 24 hores corroboren l’èxit de la Cor. Els últims mesos hem viscut tristement la degeneració del seu cos, accentuada la darrera setmana: terrible. Amb el pas dels dies els records que quedaran seran els bons. I les nostres històries s’entrellaçaran cada vegada que tirem de records. Descansa en pau, Cor.