1143. Narbonne (1)
Narbo Martius, així es va dir la primera colònia romana fora d’Itàlia; després es va anomenar Gàl·lia Narbonense i ara la coneixem com Narbona, Narbonne pels francesos. Narbo Martius fou fundada l’any 118 aC i ja en parla d’ella Plini el Vell, que va dir d’ella que estava a 12 mil passes del mar. La ciutat romana fou fundada segons Ciceró pel polític romà Luci Licina Cras. A la Xarxa hi ha una mica de confusió perquè existeix una Aquae Sextiae fundada quatre anys abans (actual Aix-en-Provence) però en aquells primers anys només era un campament militar situat estratègicament en unes termes.
El nom de Narbo respon al riu Aude actual que en aquella època rebia dos noms, Atax i Narbo.
Narbo Martius serà clarament un enclau estratègic pel comerç, connectat amb l’interior de la Gàlia i el mar a través del riu, i mitjançant la Via Domitia amb Roma i Hispània. Recull la Viquipèdia que Ciceró anomena Narbo «una colònia de ciutadans romans, una torre de vigilància del poble romà i un baluard de defensa situat davant de les nacions d'aquells països». Durant les guerres de Juli Cèsar a la Gàl·lia aquesta colònia romana va tenir un paper important. Una part de la legió X Decumana s'hi va establir, i la ciutat es va dir per un temps Decumanorum Colonia, segons diu Plini el Vell. També se l'esmenta algun temps com Julia Paterna, nom derivat de Juli Cèsar. En temps dels romans, Narbo era famosa per la quantitat d'estrangers que hi havia, atrets pel seu comerç. Segons el poeta Marcial del segle I tenia tota classe d'edificis i temples, en el millor estil de l'arquitectura romana. No vaig ser gaire conscient d’aquest llegat tan antic de la ciutat. De fet, les restes romanes que més publiciten turísticament (el fragment de la Via Domícia, en llatí Via Domitia) quan vam visitar la ciutat eren cobertes pels decorats nadalencs.
I és que a Narbonne conflueixen dues vies romanes: la Via Domitia que enllaçava Itàlia i Hispània (dels Alps als Pirineus) i que arribarà a Cadis convertida en la Via Augusta, i la Via Aquitana, que comunicava la costa mediterrània amb l’atlàntica. Les restes de la Via Domitia es van descobrir el 1997 i reben el nom del cònsol que va supervisar la seva construcció, Gnaeus Domitius Ahenobarbus.
D’època romana també és el Pont dels Mercaders (Pont des Marchands, en francès), que actualment creua el canal de la Robine i que en època romana servia de pas sobre una de les diverses vies navegables dintre de la ciutat, ja que Narbo Martius gaudia d’un port interior. El pont dels Mercaders, un dels pocs ponts habitats de França, feia de pont entre l’antiga ciutat romana de Narbo Martius en el marge dret i l’antiga vila medieval del marge esquerre. Se sap que en època romana comptava amb sis arcs, però avui dia només n’hi ha un.
Hi ha un museu arqueològic, el Narbo Via, que recull moltes restes romanes i que no érem prou conscients de la seva importància i no vam fer intenció de visitar. També sembla interessant la visita al Horreum, que finalment no vam poder fer per problemes horaris. Es poden visitar també les restes de sis domus al jaciment de Clos de la Lombarde, però el més espectacular del que s’ha trobat s’ho han emportat al Narbo Via.
En l’antic barri medieval destaca, a més de la basílica de Sant Pau, la Casa de les tres Nodrisses, construïda vora el 1550 d’estil renaixentista per una de les famílies Guissane, una de les nobles de la ciutat. Fou restaurada l’any 2006 i, a més, de la seva cantonada impossible, hi destaquen les tres cariàtides de la façana, és a dir, les columnes en forma d’estàtua femenina que serveixen per suportar el pes de la coberta amb el cap. En aquesta ocasió les dones tenen grans pits, així que els francesos s’ho passen bé posant noms. Llegeixo que possiblement aquí va viure temporalment Molière i que Cinq-Mars fou detingut aquí quan conspirava contra Richelieu.
Bé. Tanco l’escrit d’avui amb una de les esglésies gòtiques més antigues del sud de França: Sant Pau. Es va construir l’any 1180 sobre la tomba del primer bisbe de Narbonne de nom Sant Pau que encara hi descansa. Inicialment era a les rodalies de la ciutat, però ara ha estat absorbit pel nucli urbà. La cripta correspon a un cementiri paleocristià del segle III i IV que, tot i ser petit, em va semblar espectacular per la raresa. Rar també és que tenen una pila d’aigua beneïda amb una granota tallada al marbre; diu la tradició que el seu cantar distreia de les pregàries i que per això es va petrificar. L’església és bonica de veure i estar, i és lluny del centre més turístic.
Us comparteixo com a regal el fragment del vídeo familiar que vam fer d’aquesta església de Sant Pau. Que el gaudiu!