1171. El mètode

M’aturo en l’article «El mètode» de la Montserrat Dameson publicat a Núvol l’1 de juliol de 2025.

«Una de les coses que més se’m pregunta –quan se’m pregunta sobre feina, la bona gent que té la bondat de fer-ho– és com m’ho faig per “trobar” idees per escriure. Per estar sempre preparada per estructurar un text que tingui més o menys sentit, vaja. Desconec la xifra d’articulistes que es dediquen a escriure cada dia, o gairebé cada dia, en aquesta nostra llengua en decadència. Però em sembla que, si tots plegats seguéssim a fer un cigaló algun dia –Déu no ho vulgui– el mètode aniria més o menys pels mateixos camins. No fa cap sentit mantenir-ho en secret, perquè la clau per poder escriure sovint és mantenir la roda de pensament engegada, i la clau per a mantenir la roda de pensament engegada és la clau per a “tenir” idees, per pensar bé en general, per unir els punts que permetin estructurar un text dotant-te, com a mínim, de l’agradosa sensació que ofereixes alguna cosa de nou. O més ben dita. O alguna cosa que no fa vergonya de mirar-se.

Tenir el cap fresc exigeix elaborar una caixa de ressonància feta de referents que estimulin intel·lectualment. És com si aquesta caixa de ressonància –el cap, vaja–, endurís o estovés les parets on reboten les idees en funció de com l’has nodrit. Escrit així és d’una simplicitat ridícula, però saber què cal llegir, què cal escoltar-se o que cal mirar-se per endurir aquestes parets demana perseguir un instint. I per fer-ho durant prou temps per a ser conscient de quin és aquest criteri. O de quin ha de ser. Amb aquesta consciència sobre el criteri, i amb la vocació de consumir tot allò –sense gaire mandres– que engreixi les parets de la caixa de ressonància, un es va fent. És una manera d’operar del cap que li permet estar sempre a disposició de funcionar amb diligència perquè li permet situar-se en un lloc i en un espai d’idees i, alhora, cuinar les pròpies.

La inspiració –em sembla que l’estrictament artística, tampoc– no funciona com un truc de màgia. No és un ésser fantàstic que et visita si hi ha sort: vol miques. I tota pedra fa paret. De la mateixa manera que seguir l’instint d’allò que és intel·lectualment estimulant et permet identificar i definir –com l’escultor que extreu un bloc de marbre– quin és el teu criteri, decidir què no llegir, o què no escoltar, o què no mirar-se, o què no visitar també endureix les parets de la caixa de ressonància. El mètode de les idees és un peix que es mossega la cua, perquè decidir conscientment llegir, escoltar o mirar allò que no suposarà cap estímul, però pensar sobre per què no estimula, també pot estimular. “Tenir” idees, o fer-ne de “noves” agafant d’aquí i d’allà vol una atenció, una manera de mirar, un interès que pugui dur un bon instint més enllà.

Quan costa vertebrar el text, o quan les idees s’entrebanquen, o quan allò que ronda el cap no acaba de reflectir-se ben bé sobre el paper, és que les parets de la caixa de ressonància s’han estovat. En general, un text amb una idea de fons poc clara és un text amb una idea de fons que, dins del cap, no ha trobat la manera. Potser perquè s’ha descuidat el mètode, o perquè l’instint ha fallat i no ha apuntat vers res que estimulés. El fet és que, quan això passa, la maquinària s’encalla i vol un bon llibre, una bona conversa, o escoltar algú que la toqui de veritat per a desencallar-se. Potser la resta no funcionen així, però em sembla que, fins i tot per a qui no ha d’escriure, aquest mètode és el que dona més bons resultats per tenir el cap clar. Ara ja ho sabeu.»

Jo al meu estrat humil també tinc una llista de referents, em deixo guiar per les casualitats quan navego, tracto d’estar al cas del que visc i vaig anotant idees... lectures, documentals, reportatges, notícies, vivències: tot val per anar atabalant el caparró... la llista es fa gran i més gran i acabo per llençar-la i tornar-la a començar. Està clar que també tinc una caixa de ressonància, perquè hi ha idees i/o fets que m’atrapen més que d’altres perquè em criden l’atenció positivament o perquè em grinyolen, i d’aquí a formar part d’aquest espai no hi ha més que una redacció pràcticament tal com raja. Només després hi ha qui ho llegeix, però això ja és una altra història.