219. L’escala de Jacob (I)

No queda un mes per als dies de Tots Sants i dels Difunts, però avui que he llegit sobre l’escala de Jacob en venen al cap aquestes dates. L’escala de Jacob uneix el cel i la terra, el món terrenal i el món diví,  i suposadament esdevé el camí utilitzat pels àngels per anar d’un món a l’altre. De vegades se’ns oblida que tot és més simbòlic i metafòric que no pas real. Tot i que en les representacions artístiques s’enfila cap amunt, és evident que, com d’existir el cel no estaria en cap lloc concret, l’escala de Jacob en realitat no seria física. En tot cas, fou una manera que vam fer servir els homes de dissenyar un vincle entre els dos mons, suposadament separats. Jo que sento més el cel com una dimensió diferent de la realitat on la nostra essència s’uneix amb el Tot, no acabo de comprendre perquè ens caldria cap escala ni cap pas. Penso que la coexistència ha de ser més a tocar. L’home sempre mira amunt i deixa anar la imaginació: potser ens caldria anar mirant més endins i sentir més. 

Sigui com sigui, l’art sempre troba la manera de representar de manera preciosa l’imaginari dels humans. En el cas de l’escala al cel trobo referències que m’interpel·len en el món de la música i de l’escultura. Sabíeu, per exemple, que la història de l’escala de Jacob s’uneix a la del vaixell més famós de la història? Doncs, així és. Diu la tradició que l’himne cristià «Nearer my god to thee» (traduït al català aproximadament com «Més a prop de tu, Déu meu») fou la cançó que tocava l’orquestra del Titanic en els darrers moments previs al seu enfonsament. I el seu tercer cor fa referència a l’escala de Jacob: «There let the way appear steps unto heaven; All that Thou sendest me in mercy given; Angels to beckon me nearer, my God, to Thee” , quelcom semblant a “El camí que haig de seguir va al cel. Amb goig o dolor vull anar. Un àngel vindrà a mí per portar-me a Tu.” Us comparteixo una versió instrumental de la cançó dels fantàstics The Piano Guys.

En tot cas, per a mi, l’autora d’aquesta cançó, en Sarah Flower Adams, anglesa membre de la comunitat de l’Església cristiana unitària, va escriure un altre himne molt més bonic (tot i que no l’he trobat musicat). Es tracta del «He sendeth sun, the sendeth shower» que us tradueixo de manera lliure (de fet, la segona estrofa l’he demanat ajuda a la meva filla, que jo no acabava de veure-li el sentit). Amb ella acabaré aquest text, però continuaré amb una segona part:

God sendeth sun, He sendeth shower;
Alike they’re needful for the flower,
And joys and tears alike are sent
To give the soul fit nournishment:
As comes to me or cloud or sun,
Father, Thy will, not mine, be done.

Can loving children ever reprove,
With murmurs, those they trust and love?
Creator! I would ever be
A trusting, loving child to Thee:
As comes to me or cloud or sun,
Father, Thy will, not mine, be done.

O ne’er will I at life repine;
Enough that Thou hast made it mine;
When falls the shadow cold of death,
I yet will sing with prating breath,
As comes to me or cloud or sun,
Father, Thy will, not mine, be done.

Déu envia sol i envia pluja; ambdós necessaris per a la flor,

Així també envia alegries i llàgrimes per alimentar l'ànima:

Vinguin núvols o sol, oh Pare, que es compleixi la teva voluntat, no la meva.

Podrien els nens carinyosos mai animar, murmurant, aquells en qui confien i estimen?

Creador! Podria a ser per a Tu un nen de confiança i carinyós?

Vinguin núvols o sol, oh Pare, que es compleixi la teva voluntat, no la meva.

Mai més em queixaré en vida; serà suficient que Tú ho hagis fet per a mi;

Quan caigui l’ombra freda de la mort, encara cantaré amb tot l’alè,

Vinguin núvols o sol, oh Pare, que es compleixi la teva voluntat, no la meva.