230. Les xarxes socials a debat
M’agrada fer una ullada a la revista trimestral Dialogal: sempre n’aprenc alguna cosa. En l’editorial del darrer número #73, el de tardor, la Clara Fons i Duocastella recupera una reflexió de l’historiador britànic Edward Gibbon, extreta del llibre «Decline and fall of the Roman Empire», que diu:
«A la Roma del període final de l’imperi coexistien diversos tipus de cultes. Tots els tipus de cultes coexistents a l’Imperi Romà tendien a ser considerats com a igualment verdaders per part del poble, mentre que els intel·lectuals/filòsofs tendien més aviat a considerar que tots aquests tipus de cultes eren igualment falsos. I els polítics tendien a considerar que tots aquests tipus de cultes eren igualment útils.»
Parlem de política interessada en allò que li és útil, fidel defensora del maquiavel·lisme més pur: la finalitat justifica els mitjans. La reflexió al voltant del text m’ha portat a d’altres escenaris de plena actualitat. Per exemple, a les cortines de fum que sovint s’utilitzen aquí per generar intercanvis d’opinions contraposades a la llarga inútils, que amaguen al gruix de la societat fets importants o que eviten altres debats imprescindibles. També m’ha fet pensar en els actes de campanya i de desacreditació personal i pública que Donald Trump acostuma a protagonitzar amb interessos sovint ocults i perfectament orquestrats. Com de voluble és, desgraciadament, la nostra atenció! Com sovint la nostra opinió (tot i el nostre suposat sentit crític) és, més aviat, l’opinió d’algú que ha sabut manipular-nos com si fóssim ingènues titelles! He vist el que fan amb nosaltres als supermercats i a la televisió: no m’atreveria a dir que sóc infranquejable. Tot i així, intento mantenir-me a la resistència, je, je.
Parlant de titelles i d’interessos ocults, no puc oblidar deixar testimoni del documental de Netflix «The social dilemma», traduït aquí com «El dilema de les xarxes». Si no l’heu vist us el recomano: el trobo imprescindible. Quan portava una estona mirant-lo vaig decidir que a casa l’havíem de veure tots, pensant especialment en els meus fills. És important conéixer que no hi ha res d’ingenu o inofensiu en el disseny i en el funcionament de les xarxes socials. Que tot està milimètricament calculat i optimitzat per enganxar-te en el seu ús/consum i obtenir el màxim rèdit de la teva presència i de les teves dades personals. Em sembla que no val la pena parlar-ne més si no l’heu vist. I tampoc si sí ho heu fet. La conclusió que n’extrec de tot plegat és que de xarxes socials, les mínimes i el mínim temps: per salut física, per salut emocional i per salut vital.
Parlant de xarxes socials, em sembla un bon moment per recuperar un parell de reflexions. La primera és d’Umberto Eco: "Les xarxes socials donen el dret de parlar a legions d’idiotes que abans eren ràpidament silenciats, però que ara tenen el mateix dret de parlar que un premi Nobel. És la invasió dels imbècils.» No em preocupa el soroll de fons. Penso que la democratització del dret de parla és positiu. Com amb tot, hi ha qui això ho utilitza positivament i hi ha qui ho fa de manera negativa. Alhora, però, penso que aquest dret de parla exigeix de nosaltres un esperit crític enorme i una capacitat de discerniment envejable per no caure en mil paranys dels altres. Ningú va dir que seria fàcil, però penso que adquirim un dret que val la pena, alhora que en contrapartida guanyem diverses responsabilitats. Observant des de la distància, em sembla que és interessant valorar que, al mateix temps que entenem la importància d’utilitzar amb responsabilitat aquest dret de dir la nostra al món, hem d’incorporar l’encara major necessitat de parar l’orella amb criteri. Déu ens va donar una boca i dues orelles, per escoltar més que parlar. Saber escoltar davant d’algú que comparteix amb nosaltres cara a cara és quasi un acte de santedat quotidiana. Però el saber escoltar digitalment és un art de difícil execució i gran valor. Cal tenir prou sentit crític per decidir a què parar l’atenció i a què no, en quina mesura fer-ho, i amb quina actitud reaccionar davant d’allò que ens arriba. No és tasca fàcil. Jo, que tendeixo a explorar el món amb lupa, em vaig recordant sovint una dita atribuida a Nikola Tesla: «Quan comprenguis que tota opinió és una visió carregada d’història personal, començaràs a comprendre que, qualsevol judici, és una confessió.»