269. MOT i la creació

El MOT és un festival literari organitzat conjuntament per l’Ajuntament de Girona i l’Ajuntament d’Olot. Jo no el coneixia fins ara. Cada edició és monotemàtica, al voltant d’una idea o concepte: si voleu en podeu fer una ullada a la seva pàgina web. La propera edició serà sobre el procés creatiu i han convidat als ponents a enregistrar unes petites píndoles d’opinió personal per anar preparant el terreny: les han reunit sota el títol de «Les veus del MOT». Avui selecciono aquelles que m’han interpel·lat personalment, i amb les quals ara teixiré aquest escrit. I ho faig en la recerca d’un sentit personal a això que tens entre mans, perquè el que faig aquí també té una part de creació, subjectiva, senzilla i humil... que sempre parla de mi, i sovint de nosaltres. I enmig d’aquest procés creatiu hi trobo elements de reflexió, d’exploració, d’expressió. D’alguna manera utilitzo els artistes que avui us comparteixo per entendre aquest exercici digital que es diu #ColorsAlVent.

Bernardo Atxaga

El procés creatiu requereix una aturada i un salt. No hi ha gaire procés creatiu en la voràgine del dia a dia. Requereix segur d’un temps de no res, potser de silenci, i s’inicia deixant-nos sorprende per quelcom quotidià o puntual, i així transformant - sovint només amb la nostra mirada - allò ordinari en extraordinari. La realitat més punyent o més senzilla ens interpel·la com a observadors. I des d’aquesta posició, on el coneixement i la saviesa conflueixen, ens cal saltar des de l’infinit fins el llenguatge. Aquells que en saben ens acaben emocionant; la resta, juguem amb les paraules, que també està bé.

Mariano Peyrou

La creació artística és una metàfora d’una manera de viure i de situar-se en el món: sobretot de mirar allò que passa des d’un altre lloc. Aquesta idea em transporta directament als angles cecs de la Marina Garcés: enriquiment vital. En això estem: en mirar i en intentar comprendre. No és fàcil mirar el món lluny del nostre melic. Ens fa bé posar-nos les sabates dels altres i canviar-nos el barret de pensar, per copsar la realitat des d’altres punts de vista, per tal d’enriquir la nostra pròpia experiència. I expressem allò que descobrim i ens remena per dins de la millor manera que sabem. No oblidar que la creació sempre té un component lúdic ens ajuda a gaudir del camí que hem escollit.

Irene Solà

La Irene quan inicia un procés creatiu no sap com acabarà, es deixa portar. I beu d’influències i d’interessos molt diversos. Signo les seves paraules. Hi ha tantes coses que m’interessen, que em criden, que aprenc cada dia, que no és fàcil ordenar i organitzar tot plegat en un discurs únic vital... segurament no ho aconsegueixo. Inicio un escrit tan sols amb una idea, i des d’aquell punt, em deixo portar. Penso que el que faig és meditar, amb la boca tancada, la ment oberta i els dits actius: com és la ment que fa i desfà sense demanar permís! Escriure per a mi té molt d’erupció volcànica: allò que hi ha dins surt com pot. Per això és important que surti enmig d’un moment de pau, de serenor, que és el que cerco i defineixo abans de començar. És aquest un moment de trobada personal amb mi mateix i amb la meva visió del món. Em fa bé: d’alguna manera em cal. Sempre he dit -no gaire originalment, tot sigui dit- que escriure és terapèutic. Rebre el feedback d’algú que llegeix les teves paraules,a més, t’enriqueix: més encara quan discrepa de tu. No li veig pegues i sí virtuts a això que porta ja 269 passes.