333. Pere Casaldàliga (2)
No es pot dir que en Pere Casaldàliga no fos una persona compromesa. I aquest compromís el portà a parlar de política i a no renunciar a parlar d’un bàndol i de l’altre. De fet, una de les seves primeres accions fou recollir en un document les condicions d’esclavisme i d’injustícies socials que existien a la regió, amb testimonis i noms propis. Com que l’autoritat eclesiàstica no va voler fer-ne ressò per evitar-ne les possibles conseqüències sociopolítiques, ell va decidir unilateralment publicar-ho: fou el primer d’una llarga llista de terratrèmols provocats per la seva gosadia.
Alguns dels seus pensaments, força explícits:
Hem superat esclavituds antigues: no n’inventem de modernes.
La dignitat humana és una reivindicació vital.
El progrès és mentida.
El capitalisme és un pecat capital: lucre acumulat, privilegi del capital, exclusió.
El consumisme està consumint les persones.
Després de les dictadures vingueren les democratures. Les democràcies ho són per a tots o no ho són: no gaudim de democràcia enlloc.
Si no em preocupo de la terra, de la salut, de l’educació, de les comunicacions, fins i tot, de les vacances per descansar, no m’estic preocupant de la vida humana. Si no fem política, és a dir, si no tirem endavant les conseqüències socials, polítiques i econòmiques que té la fe, quin testimoni d’amor donem? Quina credibilitat tindrà el que fem i diem?
Miriam Díez Bosch, periodista de temàtica religiosa, en va fer referència amb aquestes precioses paraules:
“Casaldàliga encarna un catolicisme amb què molta gent combrega: essencialitat, pobresa, radicalitat. Qui n’hagi de prendre nota, que estigui atent a l’allau de missatges que arriben de condolença i adhesió a la seva causa. Un català universal que ha dignificat el mandat evangèlic d’estimar sense fissures, de viure eixamplant horitzons, de lluitar per la justícia.”
Tanco aquest escrit amb un dels seus poemes més coneguts: «Pobresa evangélica».
«No tener nada. No llevar nada.
No poder nada. No pedir nada.
Y, de pasada, no matar nada; no callar nada.
Solamente el Evangelio, como una faca afilada.
Y el llanto y la risa en la mirada.
Y la mano extendida y apretada.
Y la vida, a caballo, dada.
Y este sol y estos ríos y esta tierra comprada,
por testigos de la Revolución ya estallada.
¡Y “mais nada”!»
Anar lleuger d’equipatge és acostar-se al «despullats vam néixer, sense res marxarem»: vida senzilla. Acceptar allò que la vida ens porta amb agraïment i esperança, sense més, és entendre que juguem les cartes que ens són donades i no pas les que voldríem. No indiferència, no passar de llarg: és de justícia. Embrutar-nos els peus de fang perquè la vida ens demana implicació, de carn i acció, no de paraules buides. Mà extesa per ajudar, mà que prems per acompanyar. Natura que parla de Déu, planeta que ens acull i que tenim el deure de deixar millor als nostres fills. I agraïment. I misericòrdia. I lluita pels qui ens necessiten. I perseverància per no llençar la tovallola, per intentar-ho una i una altra vegada. I omplir, dia a dia, el cor de noms.