441. Niadela (1)
Beatriz Montañez era una presentadora de televisió que va decidir deixar-ho tot i trobar-se a si mateixa. Darrera d’una figura més o menys mediàtica com era ella, col·laboradora d’un programa com El Intermedio, descobreixo una dona amb un gran currículum acadèmic, que no quadra gens amb els prejudicis que jo li havia donat perquè sí. Quan sento parlar d’ella fa uns mesos ni li poso cara, però em crida l’atenció molt la seva història: de la nit al dia decideix passar cinc anys aïllada de tothom vivint en una casa enmig del no res sense comoditats i sense quasi contacte amb ningú més que la natura que l’envolta. De la seva experiència surten dos llibres: un primer, personal i íntim, i un segon que publica sota el títol de Niadela. Per promocionar-ho accedeix a fer una entrevista de la que sento parlar, i després torna al seu aïllament voluntari. Només llegides les primeres pàgines, de seguida em ve al cap Walden, el llibre que Henry David Thoreau va escriure durant la seva experiència aïllat de tothom vivint als boscos de Concord, a prop de Boston, als Estats Units. Vam tenir la sort ja fa una bona pila d’anys de visitar la reconstrucció de la cabana que va construir-se, de banyar-nos en el llac Walden i de llegir allò que va escriure amb prou serenor com per gaudir d’aquella singular experiència vital. La lectura de Niadela, salvant les distàncies, em porta molts records de tot plegat.
Sens dubte, Niadela no és un llibre fàcil. És un retrat del pas de les estacions enmig de la natura i de la quotidianitat d’un entorn salvatge. Trobareu molta humanitat a les seves línies, doncs la protagonista segueix un procés bèstia de descoberta i creixement personal, però sobretot molta natura, i molts detalls de com aquesta va canviant al llarg de les hores i de les setmanes. En faig una primera lectura, on m’encallo un parell de vegades, i després reenganxo amb tota l’embranzida possible, per acabar enamorat de molts dels seus paràgrafs. Escriure sobre aquest llibre serà l’excusa perfecte per fer-ne una segona lectura, molt més pausada, més pacient i segurament més orgànica. Els animals del bosc, i el retrat que d’ells en fa la Beatriz, bé s’ho mereixen.
«Como en aquella primera ocasión, las estrellas iluminaban el sendero de piedras blancas, però ya no era el mismo. Estaba desdibujado bajo las rocas desprendidas del acantilado por los fuertes vientos y tormentas, y sepultado bajo nuevos árboles, matojos, arbustos y zarzas cargadas de moras de porcelana negra y brillante como ojos de cárabo. Antes de cruzar el río, entre los álamos asfixiados por la hiedra, me pareció ver una luz en la ventana. Apenas llevaba agua y la naturaleza había crecido salvaje sobre su cauce. Avanzaba lentamente entre raíces desnudas, gruesos juncos y ramas retorcidas de hierbas silvestres. El bosque por fin había vencido.
Ahí estaba de nuevo, frente a Niadela; nos contemplábamos la una a la otra, como la primera noche, dos construcciones abandonadas. La madreselva cubría su piel rocosa, se enredaba entre las rejas, tapaba las ventanas y estiraba sus largos dedos sobre las tejas. El musgo ocupaba el enlosado, y la puerta de madera de la entrada se había vuelto negra, como cuero seco, envejecido por la lluvia y por el sol.»
El relat de la victòria del bosc em fa pensar en Txernòbil i les bellíssimes imatges que alguns fotògrafs ens han fet arribar dels paisatges urbans abandonats després de l’accident nuclear on la natura ha pres les regnes i domina el territori. Sí, el bosc sempre guanya. Durant els confinaments severs arreu del món derivats de la pandèmia hem vist també com la fauna salvatge retornava a espais on feia anys no es veia: en molts llocs, clarament, sobrem.
D’altra banda em sacseja per dins que es descrigui ella mateixa com una construcció abandonada. Però te molta raó. Contra això d’alguna manera lluita un espai d’aturada i reflexió com aquest. Si ens deixem anar, podem acabar sent construccions abandonades. Perquè el dia a dia ens ocupa però no necessàriament ens cura: només el temps de kairós amb els altres, amb Déu i amb nosaltres mateixos pot servir per fer de la nostra existència una construcció bonica i bé mantinguda, d’agraïment, acolliment i servei. Tot requereix d’un temps.