465. Cap a terres salvatges (1)

Els dies van passant i avui ja som dinou d’agost. A fora plou, trona i sento una brisa fresca i desafiant: m’agrada. Hi ha sensacions que no puc explicar. M’agraden la pluja i els dies foscos... no sempre (és clar); només quan estic a cobert i tinc una manta a prop. Miro la finestra i veig les gotes caure a gran velocitat al terra. No fa gaire aquestes mateixes gotes volaven: ara pesen massa i la gravetat les reclama i les retorna a la superfície d’on eren originals. Els trons que en d’altres temps eren els crits dels deus, ara són, només, avís que la cosa va carregada. I això, avui, em fa sentir bé. Ja m’arriba l’olor a pluja, a terra mullada, a verd enriquit amb el manà del cel... i d’això en diem mal temps? Porto una bona estona entretingut entre les pàgines d’un llibre de vivències en la natura indòmita. No és ni el primer ni el darrer que d’aquest estil em llegiré, i em sorprenc gaudint-lo com un gínjol. M’atrauen les vides serenes dels altres, gaudeixo de les estones pròpies de recolliment, m’emocionen els sons de la natura i els llargs silencis, m’agrada la música instrumental que m’acompanya quan escric o llegeixo... tot plegat són signes d’una vida no habitual en mí perquè la meva feina de professor d’adolescents no no és pas ni serena, ni solitària, ni plena de silencis... potser jo mateix m’omplo ara d’allò que trobo a faltar, i em caldria no oblidar-ho per anar-me regalant petits retalls d’això que m’agrada quan el curs escolar torni a la meva quotidianitat.

El llibre que ara m’ocupa més és «Hacia rutas salvajes» de Jon Krakauer. Hi he arribat a partir de la pel·lícula amb el mateix títol que em va aconsellar el meu millor amic. No tinc prou opinió encara per un film que ja he vist sencer: ja a meitat de metratge vaig decidir que llegiria el llibre i després la tornaria a veure. M’encanta el cinema, però penso que poques vegades una pel·lícula basada en un llibre és millor. Abans de comprar-me el que tinc entre mans vaig llegir unes quantes opinions sobre l’obra escrita i no eren gaire positives: a mi, en canvi, m’encanta. Em sembla, però, que no és una qüestió d’estil (no gaire elaborat) ni de ritme (desordenat), sinó que aquest tipus de llibres són com el whisky: el que importa és el que es destil·la i el temps de maduració. I, és clar, això no depèn del llibre, sinó del lector.

«Hacia rutas salvajes» és una investigació sobre una història real, la d’un jove (Christopher Johnson McCandless) que cercava l’autenticitat i la llibertat enmig de la natura fugint de quasi tot. Em sembla que aquesta fugida serà la única pega que trobarem al protagonista real, llegint o veient la seva història des del sofà de casa. L’escriptor en un moment donat ho expressa així:

«Por fin se había liberado de las ataduras, emancipado del mundo opresivo formado por sus padres y los que eran iguales que ellos, un mundo hecho de abstracciones, seguridad y bienestar material, un mundo en el que sentía como una dolorosa amputación la ausencia del latir puro y salvaje de la existencia.»

I, què voleu que us digui? Em sembla que la clau no és fugir de tot plegat, sinó saber-hi conviure. Que la recerca d’autenticitat i llibertat requereix restar seguretats i capitalisme, parlar cor a cor i sentir la vida a peu de carrer, estem d’acord. Vivim massa còmodes i així ens perdem part de l’essència de viure.

Però, com diu el propi autor de l’obra, els somnis de complicitat amb una natura indòmita poden subratllar la seva cara amable i menysprear la duresa d’una vida sense la seguretat de la cultura i la tecnologia. Els documentals de natura no mostren només la seva bellesa i alta complexitat, sinó també la seva cruesa i poder. I no hem d’oblidar les seves dues vessants. És precisament això el que expressa aquest fragment de «Colmillo blanco», de Jack London, inclós en el llibre que ens ocupa:

«Un sombrío bosque de abetos se cernía amenazador sobre las márgenes del río helado. No hacía mucho que el viento había despojado a los árboles de su manto blanco, y éstos parecían arrimarse mutuamente bajo la agonizante luz del crepúsculo, negros como un mal presagio. Un vasto silencio reinaba sobre la tierra. La misma tierra era una desolación pura, sin vida ni movimiento, tan fría y desnuda que su espíritu no era siquiera el espíritu de la tristeza. Se insinuaba una especie de risa más terrible que cualquier tristeza: una risa amarga como la sonrisa de la Esfinge, una risa fría como la escarcha y que participaba de una siniestra infalibilidad. Era la magistral sabiduría de la eternidad que se reía de la futilidad y los inútiles esfuerzos de la vida. Era la naturaleza salvaje, el helado corazón de las tierras salvajes del Norte.»

Nota de l’autor: aquest article forma part d’una sèrie de 5 sobre el llibre i la pel·lícula. Si et venen de gust són aquests: 1, 2, 3, 4 i 5.