475. Cap a terres salvatges (3)

Comentava en dos articles previs les sensacions al llegir el llibre del mateix títol de Jon Krakauer. Ara ja he vist dues vegades la pel·lícula en versió original amb subtítols: la segona ha sigut una autèntica delícia. Sens dubte, llegir abans el llibre m’ha preparat per gaudir de l’espectacle visual i literari que va dirigir Sean Penn. Hi ha molta poesia en les quasi dues hores i mitja que dura el muntatge: poesia literària de grans signatures d’arreu del món i també poesia visual. No cal dir que filmar en espais naturals dels Estats Units com el Colorado o Alaska és un valor afegit per qualsevol pel·lícula, però hi ha moltes més coses en aquesta “Into the wild”. Una de les coses que la pel·lícula intenta fer (i crec que aconsegueix) és mostrar els canvis de ritme de la natura: el canvi de colors i d’elements al llarg de les estacions, el canvi de llums al llarg del dia, els canvis en el ritme del fluir de l’aigua... Entre escenes crec descobrir molta simbologia de la llibertat: l’aigua en moltes formes (neu, gel, aigües poderoses, ràpids, ones del mar, núvols) i també molts animals (ocells volant, cavalls salvatges trotant, dofins nedant). El canvi físic gradual però imparable del protagonista (que llegeixo perderà 21 kg al llarg del rodatge) ens fa palesa la duresa de la vida solitària enmig de la natura salvatge, que dóna però també treu. Penso que la pel·lícula aconsegueix transmetre l’experiència emotiva que va portar al protagonista a prendre part d’una opció de vida on la seva llar era el camí, obert a tot allò que el dia a dia el deparès: des de les llàgrimes d’impotència i de tristor per matar un ant i no poder honorar-lo aprofitant la seva carn, a les llàgrimes d’alegria quan gaudeix de la bellesa de la natura més pura. La ciutat li recorda els seus orígens, al seu personatge: necessita de la natura per retrobar la persona, l’ésser de veritat. Per això, per McCandless aquesta opció de vida portada a l’extrem l’entenia com una mena de revolució espiritual. La pel·lícula també ens parla de les llums i ombres que acompanyen la pròpia vida: enganys, delictes, traumes, amistat, família, solitud, bondat, fe… tant metratge (quasi dues hores i mitja) dóna per tractar molts temes on ens podem també veure reflectits, i penso que aquesta també és una altra de les virtuts de la pel·lícula, que no esdevé només una història sobre un jove que fuig de tot allò que no li agrada d’aquest món i troba consol enmig de la natura més salvatge i solitària. No queda clar si el protagonista acaba trobant la pau en si mateix, però el que sí sabem és que hi ha testimonis d’una influència positiva del protagonista en la vida d’altres persones que sí retroben (gràcies a ell) la pau que havien perdut.

La pel·lícula estrenada el 2007 va guanyar un globus d’or a la millor cançó original i un parell de nominacions als Óscars: al millor muntatge (complex i poc habitual) i al millor actor secundari (per Hal Holbrook que fa un paper especialment emotiu). Feu una ullada al making-of si teniu temps (és bonic):

Acabo avui amb un poema inclòs a la pel·lícula; de fet, és el seu punt de partida. El signa Lord Byron, i podria ser perfectament una declaració d’intencions del protagonista:

“There is a pleasure in the pathless woods;

There is a rapture on the lonely shore;

There is society, where none intrudes.

By the deep sea, and music in its roar:

I love not man the less, but Nature more…”

“Hay placer en los bosques sin hollar.

Hay éxtasis en las costas solitarias.

Hay sociedad, donde nadie se inmiscuye.

Junto al hondo mar, y música en su rugir:

no amo menos al hombre,

sino más a la naturaleza.”

Nota de l’autor: aquest article forma part d’una sèrie de 5 sobre el llibre i la pel·lícula. Si et venen de gust són aquests: 1, 2, 3, 4 i 5.