556. La veritat segrestada (2)
Segueixo amb les reflexions de Joan García del Muro a propósit de la postveritat.
«La idea dels postmoderns és simple: les grans veritats sobre el món no expressen objectivitats de cap mena, sinó només opcions subjectives, preferències emocionals, interessos particulars o identitats prefabricades. Com que no hi ha realitat objectiva, és el subjecte mateix qui defineix els fets. Tot depèn d’ell perquè la veritat no és sinó la pròpia visió del món i qualsevol cosa es defineix en funció d’ella. I en aquesta visió subjectiva hi entren, és clar, components emocionals i pragmàtics. En el món actual, veritat s’identifica amb allò que vull que sigui veritat.»
Però potser la postveritat ja existia en els nostres espais propis, i el que ara vivim és una postveritat social. O no ens hem construït sempre les nostres creences, les nostres pròpies veritats, agafant les que ens oferien uns i altres, algunes més recolzades pel pes dels segles o d’altres més alternatives? Ja ho sé, ja, que ara estem parlant de les grans veritats, les que serveixen de pilars de la nostra humanitat (com la llibertat, la justícia o la democràcia, entre d’altres, i també segurament les teològiques), però potser al final el que està passant és que tot es tan líquid que, fins i tot, allò que semblava intocable i inviolable des d’una vessant moral i ètica, ara ja no ho és. La postveritat ens enfronta a l’altre extrem d’un pèndol: de la mateixa manera que la llibertat i el llibertinatge, la veritat i la postveritat són extrems obligats a entendre’s en un punt mig.
«Si no hi ha fets objectius, no hi ha manera de refutar amb arguments racionals el plantejament d’un adversari polític. No hi ha punts de referència per a la discussió. I no hi ha manera, tampoc, de trobar un criteri de demarcació entre, d’una banda, informació i, de l’altra, opinió, valoració i interpretació. Els fets es dissolen entre valoracions i interpretacions. Una perspectiva diferent comporta, òbviament, uns fets alternatius. Creus que és veritat allò que diuen «els teus» i creus que no és veritat allò que diuen els altres.
La discussió, quant a la veritat, se situa actualment en la qüestió del criteri. O més exactament en la possibilitat de referir-la o no a un criteri extern al propi discurs. Si no existeix aquest criteri extern, el criteri s’interioritza. Això comporta alguns avantatges, és clar, però també uns quants inconvenients. La veritat ja no la busco fora, ja no la defineixo en funció de la correspondència amb els fets, sinó que d’alguna manera depèn de mi. En el fons, si tinguéssim molta pressa i si hagués de resumir tot aquest escrit en una frase us diria: «la veritat s’identifica amb allò que jo vull que sigui veritat». Em sembla que, en el món del consumisme desaforat en què vivim, la veritat s’ha convertit en una més de les mercaderies que tinc al meu abast, una més de les mercaderies que puc adquirir: escolto els meus, escolto aquells que em diuen el que vull sentir, m’apropio del relat que més em satisfà. Busco i trobo les respostes que m’agraden, que em fan sentir millor i que m’ajuden a construir un món còmode i aproblemàtic a la mesura de les meves necessitats i els meus interessos. Per això, només escolto els mitjans afins, només connecto amb els que sempre em donen la raó i que indefectiblement em confirmen els punts de vista. La realitat, més que interpel·lar-me, el que fa és gairebé fer-me massatges: ja que no puc establir quina és la veritat, ja que he renunciat al vell anhel de trobar-la, el que faig és acollir de bon grat les veritats que més em convenen. És genial! Et lleves un dia al matí, entres a twitter i trobes que tothom està d’acord amb tu, és agradabilíssim, és un món on només trobo les coses que més m’agraden, on sempre em donen la raó, on no existeix res que m’obligui a replantejar cap de les meves certeses. L’efecte que té això és l’anar creant com una mena d’illes cada cop més impermeables, cada cop més separades entre elles, i em sembla que és just el contrari del que és l’essència de la democràcia: la pluralitat, el fet d’acceptar i assumir la diferència -valorar-la!-, si només escolto sempre els qui estan d’acord amb mi, cada cop els altres m’interessen menys, cada cop els escolto menys, cada cop hi sóc més indiferent, cada cop m’importen menys, cada cop estic més enfadat amb ells... i, és clar, degudament manipulat, aquest sentiment pot, fàcilment, derivar cap al ressentiment, l’enveja o, fins i tot, l’odi.»
Així, doncs, la postveritat em permet sentir-me bé en la realitat que visc perquè ja no m’assabento en la meva pell de la realitat que em pot fer sentir vulnerable. Adquireixo una falsa sensació de poder, que m’allunya de la crua i sensorial realitat de la natura i de la vida. Em començo a creure que no sóc fràgil, que la vida és realment allò que experimento envoltat de tot allò que em fa sentir bé però que no és real, que és postveritat. I així, poc a poc, vaig creant una bombolla al meu voltant i tota la resta passa a ser «els altres». Si ho mirés des de fora, em semblaria fins i tot còmic. I això és el que està passant. Quan des de fora veig reaccions o realitats que em faig creus que puguin existir, en realitat estic sent testimoni d’una segmentació de la realitat, de la veritat, on d’altres viuen. I compte que jo mateix no hagi creat la meva pròpia bombolla. Quan opcions de vida són tan contraposades que semblen impossibles de coexistir, alguna cosa està passant.