557. La veritat segrestada (3)

Tercer i final escrit amb algunes reflexions de Joan García del Muro a propósit de la postveritat.

«Una cosa és la pura ficció, doncs, i una altra és la vida real. No podem fruir de la literatura o del cinema si no ens alliberem, d’alguna manera, de l’esperit crític que ens acompanya en la vida real. De la mateixa manera, no podem tampoc utilitzar aquella mena d’ulleres de credulitat pròpies de la ficció com a eina per interpretar la realitat. En el primer cas només ens estaríem perdent la fruïció estètica. En el segon, les conseqüències podrien arribar a ser nefastes.

Ficció, publicitat i informació són tres àmbits diferents que haurien de regir-se per criteris diferents. El que passa amb la postveritat és que l’àmbit del que hauria de ser informació veraç i fiable s’ha vist contaminat pel que són unes pràctiques pròpies de discursos de ficció o de propaganda.»

O sigui, que la postveritat ve de lluny. Simplement, allò que acceptàvem en la ficció artística i ja darrerament en la publicitat (que adjetivàvem com enganyosa) ha traspassat fronteres i ara s’aplica en els mitjans de comunicació, en la política, en els bancs, (en el món educatiu?)... la nostra societat n’és plena.

«Aquesta mentalitat d’acceptar acríticament el que diuen els meus i rebutjar d’entrada el que diuen «els altres» crec que podríem caracteritzar-la com a tribalisme epistemològic. La veritat és allò que la meva tribu defensa. En el món del tribalisme epistemològic, en què la veritat és el que diuen els meus, la veritat es redueix a un assumpte de poder: hi ha algú que ha de marcar territori, algú que ha d’establir les veritats. En el fons, el que estan dient és: heu de tenir present que nosaltres som els que tenim la veritat, no feu cas del que veieu a la televisió o a Google, la veritat és només el que us dic jo.

Els algoritmes podríem caracteritzar-los com un seguit de fòrmules matemàtiques que en realitat trien el món virtual on jo visc, trien tot allò que apareix en la pantalla quan em connecto. I el que està clar és que aquests algoritmes no s’han autogenerat, ni són creació divina, sinó que algú molt determinat, amb uns interessos molt determinants, ha dissenyat aquesta fòrmula i l’ha col·locat on és. Entro a Google i cerco Egipte, per exemple, i em surten en els primers llocs notícies sobre les manifestacions de la primavera àrab d’El Caire. Potser una altra persona fa la mateixa cerca i el que li surt en primer lloc són hotels a Luxor i creuers pel Nil. I una tercera troba informacions històriques sobre els antics faraons i la construcció de les piràmides. I encara una quarta troba en les primers posicions de ls seva cerca informacions de caràcter esotèric sobre les proporcions de les piràmides. Google no és neutral. Fins i tot la informació més bàsica que ens arriba, que és sobre la que nosaltres construïm la nostra visió del món i en la que basem les nostres decisions, ja no és neutra, sinó que d’alguna manera, està mediatitzada d’una manera que nosaltres no controlem. És molt còmode, perquè pensar sempre requereix un esforç.»

L’experiència dins una xarxa social i, el que em sembla més greu, cada vegada que fem una cerca a Google o quan revisem les notícies que ens proposa, és diferent per a cadascun de nosaltres. Això és molt fort, bonic i atemoridor al mateix temps. I el que em sembla més important, n’hem de ser conscients. M’ho apunto per explicar-ho als alumnes i als meus fills. Som conscients que posar-los un mòbil a les mans els acosta a una realitat que serà diferent a la nostra, que serà possiblement diferent a la dels seus pares? I som prou conscients que estan en període de desenvolupament cerebral, que estan en període de descoberta del món, i que una visió d’aquest massa esbiaixada els pot condicionar de per vida, i que no tenim gaire control sobre aquesta perquè són els algoritmes de les seves apps qui els acosta el món a les seves mans?

«Si algú pensa per tu de manera que es confirmen còmodament les teves expectatives i els teus prejudicis, et vas sumint en un estat proper a l’anestèsia intel·lectual. I el que és més greu: la figura de l’altre es va diluint cada cop més, es desdibuixa de tal manera que arribem fins i tot a deshumanitzar-lo: tots els que estan fora de la meva bombolla no són tan dignes de ser considerats humans com els de dins, com els «meus», no són subjectes de tanta dignitat com els meus.

El que a mi més m’inquieta d’aquesta cultura de la postveritat, d’aquest tancar-se en el propi clan, indiferent als que estan fora, als que són diferents, és veure’ls cada cop amb menys empatia, menys calidesa, menys preocupació, menys amor. El món de la postveritat, al capdavall, és un món empobrit i solitari on el que hem perdut és l’alteritat.»

Així, doncs, la participació en entitats socials, el voluntariat, la participació activa en moviments ciutadans de diversa representació ciutadana esdevé més que mai una manera de trencar aquestes barreres/fronteres que sense voler anem generant al nostre voltant. Ja no és només tenir un esperit crític, sinó d’actuar conscientment contra el nostre propi aillament. Un tema prou interessant per anar-hi pensant.