591. Llums d’un vespre fresc

A mitja tarda rebo un whatsapp d’un amic que em diu que ve a Terrassa a veure un espectacle amb la seva mare. Ens proposa veure’ns breument abans o després. Ens trobem abans i compartim un passeig i una conversa en un bar. És poca estona però recomforta, que enforteix uns vincles que fa vint-i-cinc anys que existeixen. Ens posem al dia i més. Entre d’altres parlem de la visió negativa de com van les coses que ens venen des dels mitjans de comunicació i ell ens fa veure que, en moltes vessants de la vida gaudim d’una vida millor que els nostres pares. Les seves paraules em fan pensar en el llibre Factfulness de Hans Rosling que defensa, bàsicament, aquesta idea. Em quedo amb la seva afirmació: “si el meu fill hagués nascut vint anys abans ara no seria viu”. En unes poques dècades, per exemple, el desenvolupament tecnològic i mèdic és evident. Es tracta de no deixar que el pessimisme domini el nostre pensament, o que perdem la salut o l’alegria per coses que realment no tenen a veure directament amb nosaltres. No sé: el circ és un espectacle per passar una estona, no cal anar-hi cada dia. Que consti que no estic defensant una indiferència davant del que passa al món, sinó més aviat escollir amb llibertat i en primera persona en quines lluites paga la pena implicar-se i quines és millor deixar-les passar de llarg. I, sobretot, anar-nos recordant com de bonica és la vida i quina sort tenim de viure el moment present. No ho oblidem: l’objectiu principal d’un mitjà de comunicació no és comunicar sinó guanyar diners. El per què les males notícies venen més que les bones és quelcom demostrat i que diu molt de la nostra xafarderia. Però la nostra vida de veritat no són les notícies o els continguts de consum que ens ofereixen Google, Twitter, Facebook, Instagram o Whatsapp… sinó que són la nostra família, els nostres amics, els nostres veïns, les expressions d’art que gaudim o els fragments del planeta que descobrim. Per què enfosquir la nostra ànima o alterar el nostre estat d’ànim amb les notícies que omplen els diaris u obren els telenotícies?

És l’hora d’inici de l’espectacle i ens acomiadem del nostre amic i de la seva mare. Tornem cap a casa amb la Bea continuant la conversa. Déu n’hi do com ha refrescat el dia d’avui! Ens feia mandra sortir de casa però ha valgut la pena. Potser a la vida es tracta només d’aprofitar les oportunitats que el dia a dia et va oferint. De vegades estem tant concentrats en apagar els focs quotidians que ens oblidem que més enllà de les branques hi ha un bosc. Ens costa reemprendre les quedades amb els amics que fèiem periòdicament. Les visites a museus i exposicions que hem fet aquest darrers dos anys es compten amb els dits d’una mà. Ens hem oblidat de revisar la cartellera d’espectacles. Ja no recordo el darrer indret del territori que vam visitar fent turisme. Culpabilitzar a la pandèmia de tot ja no cola. Tampoc al fet que la gossa ja no camina més de quatre carrers i que ha de sortir de casa cada cinc hores (i em perdonareu però ho havia escrit en plural perquè encara no hem integrat en el nostre imaginari familiar que una ja no hi és). Que d’altres ho tenen més fàcil que nosaltres és evident, però no és prescriptiu. La responsabilitat de retornar a les nostres vides d’abans o de reinventar-nos unes de noves és nostra i de ningú més. D’això anem parlant sense brusquetats, que tampoc cal ara ser molt durs amb nosaltres mateixos. Pam a pam, però sí tractant de no equivocar el rumb.

Fa una estona que escric amb aquest teclat mentre escolto música clàssica. I penso en la mare del meu amic. Setanta-sis anys i amb ganes d’anar a veure un espectacle a una altra ciutat, sola si escau, d’agafar el tren i tornar a casa més enllà de les onze de la nit, de fer un volt pels carrers de la ciutat i de prendre alguna cosa en un bar emblemàtic. Tot un exemple de ganes de viure en mode pràctic! Que quan sigui gran, si arribo, tingui les mateixes ganes de fer coses i de deixar-me portar per la vida!

Arribem a casa. No anàvem a sopar, però n’improvitzem un per acollir la parella de la meva filla gran. L’estona compartida amb tota la família és divertida. Tinc temps de veure’ns en perspectiva i de gaudir del moment present. Avui fa fred al carrer, però aquí, a casa nostra, hi ha escalfor. Això és la vida compartida. Que no ho oblidi.