616. Nosaltres davant d’un mirall

Em queden unes poques idees anotades del llibre “Europa frente al espejo” que m’ha tingut ocupat uns dies. La primera em fa pensar en quan era petit.

“El hecho de que la civilización de la máquina requiriese un enorme consumo de energía y de materias primas hizo que convirtiéramos la depredación de los recursos - bautizada como “dominio sobre la naturaleza” - en un criterio de progreso.”

Recordo perfectament haver incorporat en els meus anys de joventut aquesta idea del domini de l’home sobre la natura conjuntament amb la de la superioritat de l’home enfront d’altres espècies. Per a mi ambdues visions estan relacionades. I penso que a les arrels d’aquest pensament hi ha una visió de l’home en el món equivocada, vinguda de les tres aproximacions a la realitat que disposem: la científica, la filosòfica i la teològica. El que jo penso és que ni dominem ni som especials. Vull pensar que la idea de progrès ha canviat per alguns, tot i que avui dia encara relacionem al concepte de progrés consideracions materials i econòmiques especialment. I el progrés té a veure més amb la nostra relació amb altres formes de vida i amb les altres persones. Penso en el que es considera en el Producte Interior Brut i en l’alternatiu de la Felicitat Interna Bruta: ens queda molt camí per recórrer des de la ciència, des de la filosofia i des de la teologia, tot i que són evidents les aproximacions que s’estan fent en les darreres dècades. A mesura que s’avança en això, el domini i la superioritat de l’home desapareixen.

Per acabar, m’aturo en algunes idees aparegudes en el capítol 9, “El espejo del vulgo”, que es relacionen també amb les aparegudes en el text 613 sobre l’esclavitud.

“El nazismo contaba con amplio apoyo popular cuando comenzó su actuación contra los “enemigos interiores” como la recogida de mendigos y vagabundos, y con la custodia “preventiva” de elementos antisociales en campos de concentración. Después aplicaría la misma técnica a judíos y antifascistas y de ahí pasaría a su exterminio. Pero cuando nos horrorizamos por ello, como si fuese algo excepcional, olvidamos que los nazis actuaban con la misma lógica que sirvió en otros momentos para “defender” el ciudadano europeo de los “otros” -herejes, brujas, campesinos rebeldes o revolucionarios – y que muchos hubieran querido aplicar contra la plebe. Tan dañoso es absolverlo de sus crímenes, como presentarlo como algo único y aberrante, ignorando su “normalidad”: lo mucho que tiene en común con opciones que se consideran respetables.”

Sobre el nazisme s’ha escrit molt. A mi m’interessen especialment els inicis i la seva extensió com a pensament predominant en una societat que no li va fer fàstics fins molt enllà. I no hi veig gaires diferències amb el que actualment fan alguns corrents de pensaments ultradretans que Steve Bannon (entre d’altres) ha anat recolzant al llarg dels darrers anys. Però si penso en els intents de transformar la visió d’alguns sectors de la població en enemics de la societat, tampoc es queden enrere els moviments socials promoguts pels fils de George Soros. Així, doncs, darrere els interessos de desestabilitzar les societats d’uns i d’altres hi ha un interès econòmic evident que ens porta, de nous, aromes del passat. Ens fa pena i fàstic el nazisme però estem immersos en pensaments i judicis que pol·laritzen la societat i ens acabaran portant al mateix punt de partida, però amb tecnologia armamentística molt més poderosa. Si la PGM va acabar amb uns 50 milions de morts i la SGM amb uns 75 milions de morts, quants creieu que moriran a la Tercera Guerra Mundial?

Hem de tenir cura de tot el que intenta diferenciar-nos i no només parlem de races, cultures i religions. També pensem en les diferències entre classes socials, que cada vegada són més alarmants. A principis del segle XX es podien escriure coses com aquestes:

“Incluso la calidad de los sentidos era distinta en esas diversas “razas” blancas. Huysmans (nota meva: escriptor francès, 1848-1907) dirá que en la percepción de los colores hay que distinguir entre “el común de los hombres, cuyas groseras retinas no perciben ni la cadencia propia de cada uno de los colores, ni el encanto misterioso de sus gradaciones y matices”, los “ojos burgueses, insensibles a la pompa de las tintas vibrantes y fuertes”, y, finalmente, “las gentes de pupilas refinadas, ejercitadas por la literatura y el arte”, que son los únicos capaces de saborear a un tiempo las tintas vibrantes y los matices.”

Potser aquests dies que estem enmig d’una guerra (en la qual som més responsables del que encara assumim) ho veig un pèl gris tot plegat. Percebo massa crispació, massa pol·laritat, massa egoísme arreu. Una mirada crítica a la història ens ho subratlla una vegada i una altra. Quin tipus d’història ensenyem a les aules? Com podem deixar que passi tot una altra vegada?