626. Antònia Font (3)

A mesura que vaig escoltant el nou àlbum vaig apropant-me a l’univers sonor i conceptual dels nous Antònia Font. Són originals, sí, però els sento més melòdics, i més propers. Potser és que ja no són tan joves: Els Pets o els Sopa de Cabra dels darrers àlbums també m’agraden més que els dels primers.

Segueixo destacant-ne algunes de les cançons i amb aquest article tanco el cercle.

Miquel Riera és una cançó dedicada a l’escalador del mateix nom de la illa de Mallorca que va morir de càncer el 2019. Era conegut arreu del món per ser el pioner del psicobloc, un tipus d’escalada sense corda on escales parets des del mar: si caus, te’n vas a l’aigua. Inicialment em fa gràcia la cançó perquè té el mateix nom que el director de l’escola on ara treballo, però quan llegeixes amb deteniment la lletra aquesta t’atrapa per la bonica descripció que dels paisatges i dels escaladors (i escaladores, que són molt políticament correctes) hi fan.

Miquel Riera

Es escaladors, ses escaladores,
fugues d'energia per damunt ses ones,
amb es sol taronja mig a la mar blava,
eixugarà sa roca abrupta i castigada.
I una barca blanca surt des port de Sóller,
s'aigua està tan plana que li espitj a córrer.
Cossos adaptats, prims i musculosos,
tots es déus olímpics n'estan orgullosos,
fins com ballarines molt sofisticades
van per ses altures, bots i manotades.
I una barca blanca surt de sa Costera,
s'aigua està tan plana que no fa nedera,
i una barca blanca, i jo me mor de pena,
visca sa memòria d'en Miquel Riera!
Es escaladors, ses escaladores
són sa fantasia tecno hippiosa,
amb sa furgoneta roden es planeta,
són sa part humana lliure de sa Terra.

L’album acaba amb una cançó de títol “Venc amb tu”: un comiat de la mà ple de complicitat. Aprenc mallorquí: embullat vol dir capgirat, desordenat, trasvalsat. Em guanyen les referències metafísiques (“Si és finita sa matèria què hi deu haver un poc més enllà” o “S’expansió de s’Univers dins a on se deu ficar”) per acabar dient “quan veig es meu futur amb es seus interrogants, quan veig es teu dibuix, i com me saps estimar, d’una sola cosa estic segur: venc amb tu”). Una cançó que es pot referir a un amor o a un seguidor, dels molts que aquests anys han reclamat la tornada dels Antònia Font. En tot cas, sembla una bonica manera d’enllestir un àlbum.

Venc amb tu

Mir enfora i, més o manco, lo de sempre és lo que veig,
Sagitari amb es seu núvol estel·lar,
sent un cotxe més amunt, veig un llum a dins la mar,
de ses coses n'estic molt acostumat.
Però es gruix de s'existència me té un poc embullat,
si és finita sa matèria què hi deu haver un poc més enllà.
I quan veig es meu futur amb es seus interrogants,
d'una sola cosa estic segur: venc amb tu.
Mir enfora i, més o manco, lo de sempre és lo que veig,
Capricorn amb es seu cúmul globular,
veig un guiri orellut amb es mòbil en sa mà,
jo de viure ja n'estic molt avesat.
Però es gruix de s'existència ja me té un poc emprenyat,
s'expansió de s'Univers dins a on se deu ficar,
i quan veig es teu dibuix, i com me saps estimar,
d'una sola cosa estic segur: venc amb tu.

Si a algú li agrada els Antònia Font, aquí hi ha una entrevista sobre el seu retorn.