641. Good bye, veritat (2)
Segueixo amb la transcripció i la reflexió posterior d’alguns fragments del llibre de Joan García del Muro Solans que ja em varen ocupar fa uns dies.
Avui m’aturo en els orígens i base filosòfica que ens porten al que ara tenim. En les arrels hi trobarem Nietzsche, és clar, i la barbàrie humana: trobar-nos cara a cara amb la manca de certeses i d’humanitat ens ha portat a un món on tot s’hi val i tot és relatiu. El pensament de Víctor Klemperer que l’autor inclou com a introducció al tema ja ho diu tot, i ens fa preguntar-nos en quin moment ens vam equivocar.
“No som pas més savis que els europeus que van veure com la democràcia donava pas al feixisme, al nazisme i al comunisme al llarg del segle XX.”
L’autor fa un repàs al postmodernisme, que entèn com una mena de base filosòfica de la postveritat.
“El postmodernisme, en filosofia, es caracteritza pel seu rebuig frontal de la noció de veritat. Ells la identifiquen com la causant del dogmatisme i, per això, de la intolerància i fins i tot, de la violència. És molt simple: si estàs convençut d’estar en possessió de la veritat, consideraràs que els que no estan d’acord amb tu és perquè estan equivocats. I, és clar, consideraràs que les seves opinions falses no mereixen tant de respecte com la teva, verdadera. Els postmoderns van assumir com a seva, doncs, la màxima de Nietzsche en el sentit que no hi ha fets sinó només interpretacions. Aquesta idea va anar guanyant popularitat i va traspassar l’àmbit purament acadèmic per saltar, ja com un relativisme pur, als mitjans de comunicació, al món de la política, a les xarxes socials i, al capdavall, gairebé a l’inconscient col·lectiu. Només hi ha interpretacions, cada versió dels fets és només una altra narració, tan respectable com les altres. No hi ha, doncs, ni veritat ni mentida, tot és relatiu i tothom pot tenir la seva pròpia veritat. Allò que abans es considerava mentida ara és un punt de vista alternatiu, o una altra perspectiva.”
Veritat i dogmatisme, aquesta és l’associació de base que ens fa fugir de la veritat. Hem vist com la defensa de la veritat ens ha portat a realitats tan fosques que no en volem saber més.
“La veritat havia estat considerada, tradicionalment, com una troballa, com quelcom que, amb molt d’esforç i de sort, pots arribar a trobar. Ara és, més aviat, quelcom que pots crear. L’objectiu d’una investigació ja no és la cerca de la veritat, sinó la producció de veritats útils per a determinats objectius. El canvi és important: en l’àmbit de la veritat, la recerca ha estat substituïda per la creació. Per això, a hores d’ara hom no dirigeix ja els esforços tant a trobar una suposada veritat objectiva com a trobar estratègies per comunicar als altres la veritat subjectiva que ha fabricat. El criteri de veritat no són ja els fets, sinó l’èxit en aquesta estratègia de comunicació.”
Penso que aquesta fugida de la veritat també s’observa en el rebuig de les religions. En aquest cas, però, la teologia ensenya que les veritats han estat revelades i que, per això, no admeten discussió. Si no en volem saber res de les veritats que hem aconseguit mitjançant la reflexió al llarg del segles (filosofia) tampoc en volem saber res de les veritats que han estat revelades al llarg dels segles (teologia). El pes de la història comença a pesar en les religions històricament irrefutables i la veritat que professen no acaben de quadrar en els nostres marcs actuals: quan la veritat es converteix en dogma, o ho acceptes o en fuges. Al mateix temps, dins de les grans religions hi ha corrents tan dispars que les interpretacions acaben esdevenint contradictòries: allà on hauria d’haver certesa hi ha confusió.
I pensant en les diferents aproximacions a la veritat, ens quedaria la ciència. Vaig recordant en com el nazisme va fer ús de la ciència per defensar els seus arguments: una vergonya i una recerca fallida en part. Penso també en l’agnotologia, anomenada en un documental que vaig veure fa uns mesos. Agnotologia prové d’agnosis (en grec, ignorància) i d’ontologia (la naturalesa de l’ésser): així, doncs, una definició seria l’estudi dels actes per sembrar la confusió i l’engany, per vendre un producte o guanyar un favor. Hi feien referència al parlar de la ciència contra la ciència, dels interessos de les grans corporacions per mantenir els seus interessos pagant estudis científics sesgats o interessats: hi ha passat moltíssimes vegades, en la història del tabac, dels pesticides, de la pluja àcida, del forat d’ozó, dels neonicotinoides (que afecten el sistema nerviós dels insectes, com les abelles), del canvi climàtic, del bisfenol A o de la píndola anticonceptiva. Trobaríem en aquests i d’altres exemples com s’utilitza la desinformació per guanyar temps (i diners): sembrar el dubte és el principal actiu enfront les dades. I s’aconsegueix mitjançant una aproximació a la veritat que semblava inqüestionable i lliure de subjectivitat com pot ser la del mètode científic. La nostra manca d’humanitat ens ha portat a comprovar que no és així.
Així, doncs, observem que les tres aproximacions a la veritat que hem utilitzat els darrers segles (a saber, teologia, filosofia i ciència) no ens acaben de servir. Parlar de la postveritat ens porta a parlar dels ciments de tot. I quan res no acaba de quadrar, et venen ganes de llençar-ho tot per la finestra: el nihilisme guanya pes i et deixa respirar.