643. Vicent Almela (1)
Avui ha estat un dia de Sant Jordi de pluja, vent, sol, pedregades i altres manifestacions meteorològiques. Em sembla que a les xarxes socials també: autors, editors, llibreters que bombardejant les xarxes de publicitat enmascarada, i un debat superflu sobre si Sant Jordi és San Jorge a Catalunya, a l’Aragó o a Madagascar. Mentre la gent s’enfada amb els suposats membres del bàndol contrari, em congratulo que no tinguem guerra a casa nostra: les coses importants passarien a primera línia i totes aquestes banalitats desapareixerien. Com sempre, som capaços del millor i del més ridícul.
Després d’un matí de celebració a l’escola per acomiadar una promoció que acaba, a la tarda he pogut trobar un temps per gaudir de la lectura, que en teoria hauria de ser la veritable protagonista d’un 23 d’abril. En vaig dedicar un article creatiu el 2020.
Els humans som rars: celebrem el naixement de Jesús de Natzaret un 25 de desembre, quan ni de lluny, i conmemorem la mort de dos grans de la literatura universal un dia en el quan no van morir. I poc que ens importa, perquè el que té valor és el fons de la qüestió.
Avui, doncs, he llegit i rellegit un llibre breu de poesia, Llum de somni (Premi de poesia Martí Dot 2003), de Vicent Almela i Artíguez. No ha estat una lèctura plàcida, perquè m’he trobat una poesia trista que parla del pas del temps, de la malaltia i de l’absència: no era el que m’esperava. En tot cas, si una virtut té aquesta poesia és que va directe a l’ànima. Crua, visceral, de pocs mots i gens feixuga, en poques paraules ho diu tot: potser massa. No ens agrada que ens parlin de la vellesa que transforma els cossos joves o del buit interior que ens queda quan les persones que estimem marxen per no tornar. Enmig d’un cert pessimisme realista he volgut trobar espurnes d’esperança, perquè ara mateix no necessito que em recordin que el pas del temps és implacable per a tots. Avui, més que mai, necessito recordar-me la cara amable de la vida i dels homes.
El primer poema és ja una finestra oberta al que seguirà en les pàgines següents: la vellesa és un temps d’omplir-nos d’intempèrie. Fragilitat, vulnerabilitat, intempèrie: tan de bo no aprenguem de cop el significat d’aquests mots.
Hem de morir
i no ens val cap pacte
- records on arrecerar-nos -
mentre la vida
va emplenant-nos
l’horitzó d’intempèrie.
Un altre poema ens recomana cercar la llum per ferir les nostres ombres. Aigua per quan tenim sed, llum per quan som ben endins de la foscor: en els moments difícils una mà amiga és aigua i llum. Si som comunitat la nostra fragilitat és més portable: la unió fa la força.
Llum.
I més llum encara
a l’ombra, ferint-la,
i així la nit
alenarà estels
enllà d’ella mateixa.
(nota: alenarà: respirarà, donarà alè)
Per acabar, un poema que bé podria ser un cant a la vida, a la manca de pressa, als petits detalls, al tast de cada instant per gaudir de tot allò que el temps ens ofereix.
D’ençà de nàixer,
duc encés el delit
d’estar-me vivament
en cada cosa
(xuclar l’arrel
de cada gest,
de cada cos,
i perviure-hi intensament).
Sempre cal
esbotzar l’escorça
i anar més enllà,
amb manca de temença,
per tal de desxifrar
allò que resta ocult
- és rar que s’oferesca -
dins el feixuc
cos de les hores.