664. John Bramblitt
Mirant un documental sobre els nostres sentits descobreixo un cas únic que em fascina. Es tracta del cas de John Bramblitt, un pintor reconegut d’obres de petit format i grans murals que és cec. Sí, un pintor cec! I no fa pas quadres simbòlics o cubistes, no; fa quadres prou realistes i detallats per semblar impossible, simplement, que sigui capaç de pintar-los. I com ho fa? Doncs, es guia pel tacte. Cada color l’utilitza en un “format” diferent, de manera que els pot distingir per la seva textura, espesitat, oliositat, etc. És a dir, té una sensibilitat enorme i una habilitat adquirida als dits que fa servir per detectar els diferents colors i poder fer i seguir les traces que vol. A mi em sembla, bàsicament, impensable. Però també m’ho sembla llegir en braille i,al final, és qüestió de posar-s’hi. Així, doncs, en John Bramblitt es barregen una sensibilitat única amb un do per l’expressió artística, i els resultats són meravellosos. Colors vius, moviment, alegria... les seves obres ens parlen de la vida amb una bonica energia. A la seva obra destaquen per l’abundància les llums del vespre i els animals. Us en comparteixo una mostra. Feu una ullada a la seva web.
Un pintor com John Bramblitt em fa pensar en l’èxit més enllà de l’èxit. Penso en el que fa i el reconeixement que ha aconseguit i estic segur que el seu èxit no és una qüestió de fama buida o d’interès econòmic, sinó que és una mostra magnífica de resiliència i desenvolupament personal que inspira allà on és conegut. Em fa pensar en un poema de la Raquel Lanseros. No es tracta d’arribar dalt per arribar, sinó que arribar-hi és una conseqüència d’una fita molt més humana: esdevenir cadascú de nosaltres la nostra millor versió, amb treball, sense por i amb confiança. Perquè, en cas contrari, per a què?
“La engañosa liviandad del éxito.
Una vez conseguido,
el triunfo solo es humo…
Fuego fatuo que engaña al caminante.
El olvido está lleno de nombres oxidados
que brillaron un día.
Pero entonces, ¿por qué?
¿Por qué la vida entera
soñando vislumbrar qué hay allá arriba?”
Com foren els inicis artístics de John Bramblitt? Com va reaccionar el seu entorn davant de la seva determinació a ser artista en aquestes condicions? Segur que hi hagueren dubtes. El dubte és arreu. El dubte arrela en nosaltres. Si hi ha esperança i confiança, no hi ha dubte. Quan més terrenal és la nostra mirada, quan més humana és, més dubtes incorpora. Mirar al cel, seguir els senyals de l’univers que conspira, confiar en Déu, creure en nosaltres cegament, ens allibera dels dubtes. Mentrestant, portem unes sabates de plom que ens enfonsen en el fang del dubte i la desconfiança. I no és fàcil alliberar-nos-en. Un nou poema, de la Raquel Lanseros, reflexiona sobre tot plegat.
“La duda.
La duda
es el siniestro premio que se obtiene
por mirar hacia atrás.
Girando eternamente
en círculos concéntricos
nos sentimos felices
sin asedios ni muerte ni escalones
solos en nuestro reino de barro diminuto.
Hasta que un día advertimos
la rigidez helada que detiene los miembros.
Es inútil tratar de dejar de dar vueltas.
Somos la bailarina de una caja de música.
La duda
funesta, emponzoñada,
negra duda
ha llevado ya a cabo su antiguo cometido.
Nos ha paralizado.”