673. Tristany i Isolda (1)
Acabo d’escoltar i veure l’òpera de Tristany i Isolda de Richard Wagner. Tinc sentiments oposats. No m’ha acabat d’agradar: no és el meu estil d’òpera, de moment. Per què no? Perquè tot és molt intens: les veus són intenses, els instruments són molts i intensos, tot és “a lo grande”… i jo, encara m’acosto a l’òpera cercant melodies boniques i pèls de punta. Escoltant a Wagner he pensat diverses vegades “quina brutalitat d’orquestralitat, de música, de veus” però en un context que no m’emocionaven. En canvi, té tres o quatre fragments que són per a mi tot el contrari, pura emoció, i que no m’han sonat estranys: no sóc gaire original, són els fragments que agraden a tothom. Penso que el preludi de l’acte 1 l’he sentit sense saber-ho moltes vegades, segurament també quan era petit a casa: m’és mooolt familiar. Diuen que Tristany i Isolda era l’òpera preferida de Dalí (de fet, era molt fan de Wagner, del qual tenia uns quants bustos acumulats al castell de Gala a Púbol): agonitzant va demanar escoltar l’escena final de l’òpera. Bé, doncs, vaig a intentar deixar constància del que he anat experimentant al llarg de les darreres hores.
Per preparar-me abans d’escoltar l’obra he consultat el meu divulgador musical favorit, en Ramon Gener, en els seus programes dedicats a Opera en texans i This is Opera.
També m’ha semblat prou interessant el que explicava Gerardo Kleinburg a “Tristán, Isolda y el éxtasis” (primera i segona part) i també la xerrada “Tristán e Isolda: el acorde enigmático” de Pedro Halffter Caro. La versió que he vist de l’òpera ha estat una que venia amb la traducció simultània en castellà i així no he hagut d’anar seguint el llibret de l’òpera tota l’estona (acte 1, acte 2, acte 3). La va dirigir Daniel Baremboin l’any 1983, on René Kollo feia de Tristany i Johanna Meier d’ísolda.
En aquesta obra tant el llibret com la música està fet per Wagner: era un artista multidisciplinar que va revolucionar el que es feia a la seva època. Llàstima que, pel que sembla, no era una bona persona: geni com a artista, despreciable com a persona. L’obra es va estrenar l’1 de juny de 1865 al Teatre Nacional de Munich.
Wagner va interrompre el seu treball amb la tetralogia de L’anell del Nibelung per compondre una obra “menor” com aquesta, la de Tristany i Isolda. Pel que sembla, a la seva biblioteca personal hi havia un munt de volums de la llegenda i, per tant, no hi ha dubte que ja feia temps que la barrinava. Més aviat, la seva vivència personal el va empènyer a composar-la llavors. Què va passar? Doncs, que va viure una de les seves aventures amoroses més intenses. Wagner havia fugit de Dresden (Alemanya) a Zürich (Suïssa) per evitar la presó, deixant-hi també el seu lloc de treball i la seva dona. Allà coneix la dona del seu protector econòmic llavors, Mathilde Wesendonck, i s’enamora bojament. No triga a començar a composar Tristany i Isolda, però no l’estrenarà fins 8 anys més tard: tot i acabada, no serà fàcil portar-la a escena. Quan la dona de Wagner intercepti un missatge de Wagner a Mathilde, potser un any més tard, l’idil·li acabarà. Wagner abandonarà Zürich, on ja ha escrit el primer acte, per anar a Venècia sol, on escriurà el segon: passarà d’una fase de passió a una de desolació. A la primera, Wagner composa durant el dia i per la tarda va a veure la seva amant a qui ensenya el que ha composat al piano: ell mateix s’anomena “el visitant del crepuscle”. Després, exiliat a Venèzia, sol, ja sap que el seu serà un amor impossible. El tercer acte final el composa a Luzern, Suïssa. I així s’entreveu un cert paral·lelisme entre la història de l’obra i la vivència personal de l’artista.