708. Charles Chaplin
Anem per carreteres suïsses i la meva dona em diu que recorda del seu viatge de final de curs de joventut que en un poble francès proper estava enterrat Charles Chaplin. Jo ni idea, la meva única trobada conscient amb l’artista fou a l’escriure sobre “El gran dictador”, pel·lícula que va ser prohibida a Espanya fins la mort de Franco. Ja a casa faig una ullada a la trajectòria vital de l’artista.
Llegeixo que Charles Chaplin va néixer a Walworth, un suburbi de Londres, de pares artistes que es separaren a l’any de néixer ell. El pare era alcohòlic i la mare patia trastorns mentals, així que va tenir una infància mogudeta. Va créixer enmig de locals d’espectacles, experimentant el món del ball, del teatre, dels còmics i del circ durant la seva infantesa i joventut; als 25 és quan comença en el cinema. La seva vida conjugal tampoc fou senzilla: es va casar 4 vegades i va tenir en total 9 fills.
El seu principal personatge de ficció fou Charlot, evidentment, però descobreixo que només al Sud d’Europa (Portugal, Andorra i països mediterranis) es coneix així: al Brasil i a l’Argentina és Carlitos, i en alemany i anglès és El Sensellar (Der Vagabund, The Tramp). La primera vegada que es va disfressar com a tal fou el 2 de febrer de 1914 (2 de febrer, dia de l‘aniversari de casament, com oblidar-ho ara). Ell mateix va escriure sobre com va sorgir el personatge a la pel·lícula “Extraños dilemas de Mabel” i ho recull la Viquipèdia:
“No tenía idea sobre qué maquillaje ponerme. No me gustaba mi personaje como reportero. Sin embargo, en el camino al guardarropa pensé en usar pantalones bombachudos, grandes zapatos, un bastón y un sombrero hongo. Quería que todo fuera contradictorio: los pantalones holgados, la chaqueta estrecha, el sombrero pequeño y los zapatos anchos. Estaba indeciso entre parecer joven o mayor, pero recordando que tenía que parecer una persona de mucha más edad, agregué un pequeño bigote que, pensé, agregaría más edad sin ocultar mi expresión. No tenía ninguna idea del personaje, pero tan pronto estuve preparado, el maquillaje y las ropas me hicieron sentir el personaje, comencé a conocerlo y cuando llegué al escenario ya había nacido por completo.”
Em fixo en alguns detalls i curiositats de la seva biografia:
El 1915 va participar en un concurs de dobles seus i va quedar tercer.
Va ser cofundador l’any 1919 de la United Artists, una de les grans empreses del món del cinema dels Estats Units.
Al 1952 de camí a Europa a bord del vaixell Queen Elizabeth, per anar a l’estrena d’una de les seves pel·lícules, va ser acusat formalment pels Estats Units de pertànyer al Partit Comunista (ja feia 5 anys, però, que hi havia veus contra ell al respecte) i de “greus delictes contra la moralitat i de formular declaracions que demostren una actitud hostil i de menyspreu cap al país gràcies a l'hospitalitat del qual s'ha enriquit”: Tot i que no era comunista, no estava a favor de les polítiques estatunidenques arreu del món. Per això ja no va tornar als EEUU i va decidir viure a Suïssa. Per motius semblants es va endarrerrir l’any 1956 (en plena Guerra Freda) el seu nomenament com a Cavaller de Sa Majestat d’Anglaterra, que es va acabar fent l’any 1975: Sir Charles Chaplin des de llavors, doncs. El 1931 havia rebut també el premi d'honor de la Legió d’Honor francesa.
Va rebre 7 nominacions als Òscars, però els dos que va guanyar van ser dos honorífics, el 1929 i el 1972: cap per les seves pel·lícules, algunes considerades de les millors de la història del cinema. El primer Òscar el va rebre per la seva gran versatilitat, ja que actuava, dirigia, escrivia els guions, componia la música i produïa. En el segon, que per rebre’l va viatjar extraordinàriament als EEUU, va rebre una ovació en peus de 12 minuts, la més llarga fins ara en una gala dels Òscars.
Finalment Charles Chaplin va morir mentre dormia la nit de Nadal de 1977. Tenia 88 anys i ho va fer a casa seva, la residència Manoir de Ban, a Corsier-sur-Vevey. Paradoxes de la vida, doncs, perquè la seva filla explica que a ell no li agradava el Nadal perquè li recordava la pobresa que havia patit d’infant. Tres mesos després de la seva mort el seu cos va ser robat en un intent d’extorsió no gaire professional (llegiu, llegiu, que és digne) que no va arribar enlloc. El cos es va recuperar 11 setmanes després i va ser enterrat en el cementiri del poble sota 1.8 metres de formigó per evitar nous intents. Així, sí, doncs, va descansar en pau.