741. Notícies per estar informat
M’agrada molt estar al dia, però no a través dels telenotícies. M’assabento de coses gràcies a Twitter i als titulars d’alguns mitjans de comunicació que vaig seguint: també pels documentals que intento veure de manera regular. La majoria de les notícies no m’interessen: passo de la política (i, tot i així, m’assabento de moltes burrades), passo del futbol i de les carreres de cotxes i de motos, i passo de les notícies del cor. Tenint en compte tot l’anterior, i sabent que encara no entenc quin servei fa Telecinco a la nostra societat, la veritat és que el 90% de les tendències més importants de Twitter no m’interessen: del pa i circ em quedo amb el primer i fujo del segon. Després d’escriure això potser algú encara es pregunta perquè m’interessa estar al cas del que passa al món. Perquè m’interessen molt les novetats artístiques i culturals, les reflexions socials, les mediambientals, les de ciència i tecnologia, les d’atletisme i moltes altres coses. M’encantaria no haver de perdre temps seleccionant el que m’interessa, però encara no he après a fer-ho d’una altra manera. Quan estic enmig de la revisió de tot plegat, això sí, al·lucino: perquè al món passen coses molt xules, d’altres molt interessants i esperançadores, algunes molt emotives. I, sobretot, aprenc molt amb tantes persones que escriuen o enregistren sobre tantes coses que no sé: i poder fer això ho considero un luxe i en dono gràcies.
Aquest matí veia una píndola informativa de la NASA on s’explicava que aquests dies a Rússia han estat fent les darreres proves d’una missió inminent que enviarà plegats uns astronautes russos i estatunidencs a l’Estació Internacional. De veritat que no ho entenc: estan morint cada dia un bon grapat de persones a Ucraïna i només a uns quants centenars de quilòmetres van de la mà els dos que estan matant la gent: estem, doncs, en una guerra que es manté perquè interessa a nivell econòmic o què passa? Com va tot plegat? Les contradiccions del nostre món són aberrants.
Els conflictes bèl·lics em preocupen, però com tractem el nostre planeta encara més. Ser-ne conscients de com de malament està la cosa és el primer pas, i encara no ha arribat per a molts. El darrer exemple el tinguérem l’altre dia a París. El PSG alquila un Boeing 737 de 58 places per traslladar als seus jugadors de París a Nantes i tornar (4 hores en total sense esperes i una burrada de combustible cremat a l’atmosfera) quan existeix un tren d’alta velocitat (que ho fa en 2 hores i contamina molt menys). Els periodistes pregunten per aquest tema al tècnic i a una de les estrelles de l’equip: es foten a riure i l’entrenador contesta: “Aquest matí hem parlat amb la societat que organitza els nostres desplaçaments per si podem anar en carro a vela”. Les dades tècniques diuen que l’ús d’avions privats genera 10 vegades més emissions que les aeronaus comercials de passatgers i 50 més que els trens. Ens falta coneixement, ens falta sensibilitat, ens falta consciència, i mentrestant el nostre planeta cada vegada està pitjor. No es tracta de viure com uns eremites o uns amishs, però sí (si tenim opció d’escollir) de fer allò que menys mal farà a les generacions presents i futures. No és per a riure.
I ja que estic parlant de contaminació, acabo fent referència a l’article “Un dia en la vida de los recolectores de residuos electrónicos en India” de Shoaib Mir.
L’article mostra una realitat punyent: pura pobresa i desigualtat, en part provocada per la globalització. Ens parla de Seelampur, a les afores de Nova Delhi, on es troba el mercat més gran del país dedicat a desmontar residus tecnològics: 50 mil persones hi depenen i hi malviuen. Allà es desmonta tot el que es pugui desmontar per obtenir-ne tot allò que sigui econòmicament valuós, inclosos metalls preciosos (or, plata, estany) que s’acostumen a extreure submergint els materials en àcid, amb el perill de toxicitat que els fums suposen. Només la Índia va produir el 2019 uns 3 milions de tones de residus electrònics: un nombre elevat tenint en compte que al món sencer s’estima que es produiren 53 milions de tones, de les quals només es van reciclar només el 17%. La Índia acumula i malgestiona els seus residus, però també els d’altres països, com els Estats Units: almenys 50 mil tones l’any arriben de fora. I així el món consumista continua produint productes de curta vida i rebujant-los sense control, sovint mirant -com si res- a una altra banda.