765. Problemes d’un món global
Són tristes les notícies que arriben de la guerra. El Papa Francesc sovint se’n refereix com la Tercera Guerra Mundial, i és que hi ha molts més països implicats que els dos en litigi, i tot podria anar de mal en pitjor. En tot cas, veient el mapa de les quatre àrees ucranianes auto-annexionades pels russos, em sembla que està clar que hi ha un interés geopolític i comercial evident, en aquest cas pel control marítim de la zona, que ja va començar fa més de 10 anys amb l’annexió de Crimea a Rússia i la posterior guerra del Donbàs. Els llibres d’història dintre d’unes dècades segurament hi veuran una continuitat de successos des de la desaparició de la URSS i una guerra freda evident entre els interessos imperialistes russos i els estatunidencs. També em va sorprendre gratament saber que el Vaticà havia fet de mediador en un intercanvi de presos russos i ucrainesos: si foren 300 són 300 famílies que en varen sortir guanyant, i això, en una guerra on tots perdem (la majoria com a gallines i pocs com a porcs) és súper important. No sé si s’haurà entès el parèntesi anterior: en una guerra perd tothom, però la majoria ara som com les gallines que perden els ous, i només aquells que la viuen cada dia són com porcs que fer per el beicon han de morir).
Aquests dies, però, la notícia de la zona més directament implicada que més he intentat seguir han estat les (fins ara) quatre fuites als Nord-Stream 1 i 2 del Mar Bàltic. Les canonades que portaven gas de Rússia a Alemanya sembla que ja són història i, pel que sembla, el sabotatge que han patit no sortirà gratis pel món: el gas que contenien, entre 200 mil i 400 mil tones de metà, s’ha alliberat al mar (ja quasi del tot) i no sabem ben bé quines en seran les conseqüències: de moment es parla d’un efecte hivernacle equivalent al produït per 2 milions de cotxes circulant durant un any. Si només fos això, encara estaríem de sort.
Costa no fixar-se en coses que no van bé i que tenen importància. A la revista de la NGS trobo un fragment d’un article que em porta directament a les negociacions a l’ONU (sense resultat final, de moment) sobre la protecció dels oceans del planeta. Kennedy Warne aporta dades concretes que serveixen per entendre el que està en joc, més enllà del que ja vaig apuntar en un article anterior.
“Apenas el siete por ciento de los océanos goza de algún tipo de protección y sólo el 2.5% está firmemente protegido frente a su explotación: fuera de esas zonas la història del océano es de esquilmación continuada.
El equipo de Sala calcula que multiplicar por 14 la superficie oceánica totalmente protegida (es decir, del 2,5 al 35%) beneficiaría al 64% de la biodiversidad y aseguraría el 28% del carbono vulnerable, al tiempo que elevaría la captura pesquera mundial en casi 10 millones de toneladas. Si en lugar de guiarse por prioridades estrictamente nacionales los países cooperasen para preservar las zonas más estratégicas del océano, podrían alcanzarse los mismos resultados protegiendo menos de la mitad de superficie.”
I per acabar l’article d’avui m’aturo en un article sobre robots, del qual transcric un paràgraf que ens explica com estava l’estat de la qüestió el 2020. Em sorprenen alguns dels exemples ja reals existents:
“En 2020 ya hay robots que hacen tareas de inventario y limpian suelos en grandes superficies comerciales. Reponen artículos en los estantes y los bajan para su envío en los almacenes de distribución. Cosechan lechugas, manzanas y hasta frambuesas. Ayudan a niños autistas a socializar y a víctimas de accidentes cerebrovasculares a recuperar el uso de las extremidades. Patrullan fronteras y, en el caso del dron israelí Harop, atacan objetivos que juzgan hostiles. Los hay que confeccionan arreglos florales, ofician ceremonias religiosas, ofrecen monólogos humorísticos en el escenario y hacen de pareja sexual. Hoy los robots reparten comida en la ciudad inglesa de Milton Keynes, llevan y traen material en un hospital de Dallas, desinfectan habitaciones de ingresados en China y Europa y recorren los parques de Singapur, instando a los viandantes a mantener la distancia social.”
Tinc la sensació que el món avança molt ràpidament i que la societat pren les decisions massa lentament. I així hi ha un biaix de desequilibri que fa patir.