779. La dona encorvada (1)
Avui comença pels cristians un nou temps d’Advent. Ahir vaig fer un temps de recés seguint una celebració per Youtube de José María Rodríguez Olaizola sj. El temps d’Advent no és útil només per a persones religioses, sinó també per qualsevol que necessiti una excusa per aturar-se i fer una ullada al seu voltant. Jo estic immers en un temps de revisió perquè fa uns dies vaig tenir un breu episodi de migranya i ahir vaig passar el matí al llit refent-me no sé si del cansament acumulat o d’un virus que ens ronda però no ens acaba de tombar. En tot cas, són temps de massa feina, són temps de desequilibri, temps coneguts que sempre existeixen però que aquesta vegada visc amb més intensitat del que en sóc ser conscient. Alguna cosa em cal canviar, i fer-ho aviat. Sens dubte aquesta vida que visc m’agrada, però no la visc amb la serenor que voldria: no disposo de gaire temps per fer allò que m’agrada, i quan tinc el temps no disposo de l’energia per posar-m’hi: així els dies van passant, agobiat per la immediatesa, les urgències i les suposades obligacions. Que jo m’autoimposo coses és evident, que aquells que manen demanen sense consciència del que suposa també: i caldrà prendre decisions valentes, perquè aquest ritme no és, simplement, ni suportable ni saludable. Com a la tardor que vivim, em toca alliberar-me encara més de les fulles velles, recollir-me en mí mateix i agafar forces per un nou renéixer: i, en aquest sentit, el temps d’Advent cristià et dóna una excusa (innecessària, tot sigui dit) per posar fil a l’agulla.
Ja he sentit més d’una vegada parlar al pare Rodríguez Olaizola de la dona encorvada curada en dissabte. La màgia d’aquest jesuïta és que amb les seves paraules et centres en ella i te n’adones que tots hem sigut alguna vegada aquella dona encorvada. La dona ens representa en aquells instants on no mirem més que avall, on el raser som només nosaltres, on ja hem oblidat allò pel qual paga la pena viure. Ens identifiquem en la dona encorvada quan només passem per la vida sense viure-la de veritat i sense esperances (sort que només transitòriament). La primera part d’un poema seu ho descriu molt bé.
“Nos encorvamos.
Bajo el peso de memorias
que es mejor olvidar.
Doblados por golpes
injustos, inesperados.
Carentes de un brazo amigo
que sostenga nuestra fatiga.
Vencidos por los sueños
que no llegan a cumplirse.
Nos encorvamos.
Olvidamos
los rostros que amamos
y nos amaron,
las voces que fueron
música y caricia.
Dejamos de mirar
al frente, o a lo alto.
Y clavamos la vista
en el suelo triste
de la rutina,
el escepticismo
o el rencor.”
No podem perdre l’esperança, no podem deixar de somiar. Alguns podem trobar la força en Déu, d’altres en un altre motor existencial, sigui quin sigui. Però no podem encorvar-nos permanentment. Perquè la màgia de la vida és arreu, i si no mirem amb atenció ens la perdem.