789. Autòctons i codes
Estem acabant un pont que a casa hem decidit dedicar-lo a no fer res. El darrer pont vam anar a Paris i després tot ha continuat sent molt intens: ens calien uns dies, simplement, de descans. A casa bàsicament m’he dedicat a fer neteja digital i per alternar-ho hem anat a passejar al centre de Barcelona i al de Sant Cugat a gaudir de les llums de Nadal.
Barcelona ha condicionat una zona al Port Vell amb llums nadalenques, jocs per nens, botigues d’artesania i menjar al carrer molt en la línia de les fires de Nadal d’altres grans ciutats europees, però sense detalls pròpiament nadalencs, excepte pel títol: “Nadal al Port”. Realment, no hi ha res de Nadal al Port. Ah, sí, els únics detalls que jo he vist són les imatges lluminoses del pessebre i dels reis mags que hi ha enmig de l’aigua. I, sí, una mega bola lluminosa d’arbre nadalenc, que realment és més consumista que nadalenca. Tot i així, és bonic passejar-ne.
A més d’anar per aquí vam passejar per les Rambles, la Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia. Val la pena acostar-se especialment fins el Passeig de Gràcia i gaudir, per exemple, de la il·luminació de la Casa Batlló i de l’Hotel Majestic: us ho recomano.
Nosaltres vam aprofitar també per trobar-nos amb el Karim i xerrar una estona en un Starbucks mig buit on la decoració nadalenca i el fil musical de nadales amb accent estatunidenc convidava a, simplement, gaudir del moment. Bonic. Sant Cugat és una altra història, però també té el seu encant. La mini fira que han organitzat al costat del monestir és cuca i la decoració de llums val molt la pena. Aquí, però, només hi ha que tendes i més tendes, i una cua quilomètrica per pujar al trenito.
A casa, com quasi sempre en aquestes dates, m’horroritzo amb el caos digital que tinc i faig una mica-molta neteja: però cada any recordo sentir quelcom semblant. No sé si tinc remei. Simultàniament vaig veient documentals que tinc pendents. Dels dos que m’han impactat especialment en faig cinc cèntims.
Un és “Sólo yo puedo oir” de 2021, una producció canadenca-japonesa que parla dels fills que tenen el sentit de l’oïda intacte nascuts de pares sords. Aquests nens que es diuen entre ells CODA (KODA també en anglès, Child of deaf adult) viuen entre dos mons: el dels sords i el dels que escolten, i sovint es veuen obligats a fer d’intermediaris entre els dos. A més, estan acostumats a utilitzar el llenguatge de signes per expressar-se i el poden preferir al sonor: a més s’enfronten a la ignorància que els que sentim tenim del món dels sords. Tot plegat és una càrrega damunt d’aquests nens i joves que pot ser molt pesant per a molts. L’he vist amb molt interés (el teniu disponible aquí fins el 5 de gener) i m’ha recordat molt la pel·lícula CODA que ens va agradar molt i que va guanyar tres Oscar, basada en la fantàstica també La Família Bélier.
L’altre documental que m’ha commogut ha estat “Matar l’indi. El cor de l’infant” (en versió original “Tuer l’indien. Dans le coeur de l’enfant”) que tracta el controvertit tema dels abusos als indis canadencs per part de religiosos blancs que es va donar a finals del segle XIX i durant gran part del segle XX. Tracta el tema amb respecte, però amb dolor.
I és que la població occidental del Canadà va voler fer-se amb els recursos dels territoris dels indis canadencs (ara anomenats autòctons) i promulgà una llei que limitava els seus drets. S’organitzaren més de 2000 reserves índies (molt a l’estil estatunidenc) on es concentraren els indis mentre se’ls treien i s’explotaven les seves terres. En aquestes reserves els nens eren obligats sovint a anar a internats on se’ls prohibia parlar la seva llengua i se’ls educava en costums occidentals i en la religió cristiana. Desgraciadament, això va anar sovint acompanyat de maltractaments físics i psicològics, descàrregues elèctriques i violacions, que no foren aïllades. Per això el títol de matar l’indi que portàven dins. De 150 mil nens que van passar per aquelles institucions, 4000 en van perdre la vida en circumstàncies confoses. Sobre els abusos sexuals el Papa Francesc en va demanar perdó en una visita al Canadà que va fer fa uns mesos. Per acabar-ho d’adobar, aquesta separació de la terra i entrada descontrolada a la vida consumista occidental ha abocat a molts indígenes a l’alcohol i a les drogues, i en aquest món depriment i masclista 1200 dones indígenes han estat assassinades o declarades desaparegudes entre 1980 i 2012, amb la policia poc interessada en ficar-s’hi. Tot plegat sembla una història de terror que no hauria d’haver existit mai i de la qual tot just ara comencem a saber-ne, i que portarà la misèria i greus problemes socials a diverses generacions d’indis, fins que no se’n puguin alliberar del pes de la història. El fet que estiguin pel mig religiosos zumbats que van fer autèntiques bestieses et fa preguntar-te per què persones que haurien d’especialment de fer el bé van fer tant de mal. Em nego a creure que l’ésser humà és dolent per naturalesa, però és del cert que sense una serenor interior i una alegria de viure, les persones ens podem tornar amargants i fosques.