803. Pare Nostre (3)
No sóc amant de les paraules supérflues ni de les repeticions de lloro de pregàries tradicionals. M'agrada escoltar un mossèn de l'escola que sempre va dient que si les paraules que es reciten en una pregària es pensessin més, el món seria molt millor. Penso que tot el que fem i diem ha de sortir del cor. Em sento més còmode amb una conversa que amb un discurs pautat. Fa molt de temps vaig reflexionar sobre això.
L’altre dia vaig llegir un article de títol «Teología recreativa (2)» escrit per Carlo Frabetti que posava en dubte el text del Parenostre: de fet, n'és molt crític. Tot i la provocació evident de la reflexió (n'hi ha que s'ho passen bé provocant o despotricant d'altres) m'hi vaig aturar prou per valorar les paraules i les idees. Els seus arguments són sovint recargolats, però penso que té més raó del que inicialment molts li donarien: si més no per plantejar-se si realment és això el que volem dir o hi hauria una manera millor de dir-ho.
El que en trec de tot plegat és (i) que les paraules sovint no són prou adients per expressar el que tenim dins, (ii) ni la tradició més arrelada és lliure de desenganys i (iii) la pregària més rica i plena és la que escolta més que parla.
Valoreu-ho vosaltres mateixos com jo ho he fet. Aquest és part del seu escrit, obviant-ne algunes expressions més provocadores que significatives.
"Padre nuestro, que estás en el cielo:
Situar a Dios en el paraíso implica la negación de su omnipresencia, su expulsión de la Tierra y de todo el mundo físico. Y negar la ubicuidad de Dios equivale a negar su divinidad.
santificado sea tu nombre,
Pedir la santificación del nombre de Dios es lo mismo que negar su santidad, pues algo que ya es santo no necesita ni puede ser santificado, igual que no se puede matar a un muerto o resucitar a un vivo.
venga a nosotros tu reino,
Son los seres humanos quienes tienen que ir en busca del reino de Dios, ganar su acceso a él. Esta invocación pretende invertir los términos y conmina a Dios a venir a nuestro encuentro.
hágase tu voluntad
Al pedir que se haga la voluntad de Dios, se sobrentiende que no siempre se hace o que podría no hacerse, lo que equivale a negar su omnipotencia.
en la tierra como en el cielo,
Además, y en contra de los planes divinos manifiestos, se sugiere la equiparación de los mundos terrenal y celestial al pedirle a Dios que ejerza su voluntad de la misma forma en ambos.
danos hoy nuestro pan de cada día,
Ignorando el mandato divino («Ganarás el pan con el sudor de tu frente»), se le reclama a Dios el sustento cotidiano. Se niega así, al negar sus consecuencias, el pecado original y se invocan los privilegios edénicos en contra de las disposiciones divinas.
perdona nuestras ofensas, como también nosotros perdonamos a quienes nos ofenden,
Se equipara la infinita misericordia de Dios a la mezquina piedad humana, y se pide el perdón divino como un supuesto derecho que los pecadores adquirirían al perdonar a otros. De este modo, se cuestiona implícitamente el hecho de que es la infinita bondad de Dios la causa última de su perdón.
y no nos dejes caer en la tentación,
Esta penúltima invocación niega el libre albedrío, fundamento de la ética humana y de la justicia divina, pues si es Dios quien nos deja o no nos deja caer en la tentación, ¿dónde queda la responsabilidad personal?
mas líbranos del mal.
¿Es de Dios la responsabilidad de librarnos del mal o somos nosotros que tenemos que convivir con ello?"
No cal anar gaire enllà amb el text. En línies generals ja sé quin sentit vol tenir cada expressió del Pare Nostre (aquí ho explica prou bé) i entenc com s’intenta tergiversar el missatge en aquest escrit que comparteixo. Però també penso que hi ha expressions que, de tant simplificar el missatge, són equívoques o qüestionables.
Com us deia al principi, fa quasi tres anys vaig escriure sobre tot plegat, i em van fer molt bé altres versions del Pare Nostre que s'apropaven més al que jo tenia dins. Per fer-ne una altra volta.