815. El món a les seves mans

Fa un parell de dies en una tutoria personal un alumne em parla d’una pel·lícula que el va marcar i empènyer a millorar. Me l’aconsella i avui la veig en família. Es tracta de «El mundo en sus manos», una pel·lícula del 2009 per a la TV disponible a Netflix, que explica la història real de superació de Ben Carson, un dels millors neurocirurgians del món. M’emociona tant que unes hores després estic davant del monitor escrivint això. El títol original del film és «Gifted hands», Mans dotades, una referència al do rebut pel protagonista, o Mans miraculoses, com es va titul·lar aquí el seu primer llibre homònim. Penso que aquesta hauria de ser una d’aquelles pel·lícules a posar en algun moment de la trajectòria vital dels nostres infants i estudiants, perquè el protagonista Ben Carson no va començar gens bé la seva trajectòria acadèmica. En un entorn de pobresa, amb el suport només de la seva mare analfabeta i d’un germà un pèl més gran que ell, envoltat de prejudicis racials arreu, va començar molt malament els estudis, amb problemes visuals inicialment no corregits i un difícil caràcter especialment a l’adolescència. La seva fou una dura guerra plena de petites batalles contra el status quo, contra ell mateix i contra les poques expectatives que quasi tots tenien d’ell, excepte la seva mare. Els seus anys d’infància i joventut foren un exemple clar de l’Efecte Pigmalió, en la seva millor i pitjor versió. Confiat a la seva mare i a Déu la pel·lícula mostra una progressiva transformació acadèmica i humana del protagonista que acabarà convertint-se en un gran neurocirurgià, metge principal a l’hospital Johns Hopkins.

Científicament la trajectòria real de Ben Carson ha sigut espectacular. Va fer el primer procediment intrauterí per alleugerir la pressió en el cervell en una hidrocefàlia fetal, esdevenint així el primer metge que va operar un fetus dins de l’úter. També ha fet moltes hemisferectomies, extraccions de la meitat del cervell, sobretot per evitar casos greus d’epilèpsia. També ja en els 1980’s es va convertir en un expert en la separació de bessons siamesos. A la Viquipèdia destaquen, a més, algunes operacions úniques com la separació dels siamesos alemanys de 7 mesos d’edat Patrick i Benjamin Binder, units per la part posterior del cap. Aquesta en concret surt a la pel·lícula i és el primer cas on els siamesos van sobreviure a una operació d’aquest estil, intervenció complicada de 22 hores de durada i amb una implicació d’un equip de 70 persones. El que no apareix a la pel·lícula és que els bessons van patir greus problemes cerebrals: de fet, un dels dos va quedar en estat vegetatiu dos anys després.

L’any 1997 Ben Carson va viatjar a Sudàfrica per separar els bessons siamesos zambians Luka i José Banda, que es van convertir en els primers units per la part superior del cap que van sobreviure amb èxit després d’una operació de 28 hores. També va ser l’autor l’any 2003 de l’intent famós de separació sense èxit d’unes siameses iranís adultes de 29 anys unides pel cap. En tot cas, és un metge capdavanter que fa unes 400 operacions anuals, la majoria d’elevat risc.

A la seva vida familiar, amb dona i tres fills, és membre de Església Adventista del Setè Dia i va superar un càncer de pròstata. Curiositats de la vida, es va presentar a les eleccions presidencials del 2016, sent el millor precandidat republicà en el primer estat, Iowa, però cedint després a qui va acabar guanyant les eleccions, en Donald Trump. Desgraciadament, el personatge és ben diferent al geni, de manera que, per exemple, és creacionista (no creu en l’evolució de les espècies), és negacionista del canvi climàtic (textualment ha dit «La temperatura puja i baixa en qualsevol moment, així que realment no és un gran problema») i considera l’homosexualitat literalment una «bestialitat». Ha sigut capaç de dir que les piràmides d’Egipte no eren tombes dels faraons sinó que varen ser construïdes per Sant Josep per emmagatzemar gra. O també, per defensar la manca de control d’armes al seu país, que si els jueus haguessin tingut accés a les armes els anys 30 haurien pogut evitar l’holocaust. Una pena, la veritat.

En tot cas, tornem a la pel·lícula. La recomano. A més de força emotiva i colpidora, mostra com poques com les expectatives dels educadors condicionen els resultats d’aquells que creixen. És un cant a l’esforç i a la constància com a camins de superació personal. També empeny a la creativitat, a cercar alternatives quan l’opció primera no ens interessa, quelcom comú en el món dels cirurgians però també allà on sempre s’ha fet el mateix. En això m’ha recordat les idees sobre els paradigmes de Joel Baker que vaig treballar amb els alumnes. I, finalment, aquesta història és un cant als dons rebuts, a posar al servei dels altres aquelles habilitats i aptituds que tenim per fer un món millor. Com veieu, una proposta de tarda familiar d’allò més completa.