903. El dol com a acció política (2)

Segueixo amb la segona part de la transcripció de fragments del quadern 230 de Cristianisme i Justícia de títol «De què serveix plorar? El dol com a crítica política» que signa José Laguna amb un epíleg final de F. Javier Vitoria.

«Posant en comú els nostres plors potser arribarem a descobrir que, en el fons, tots i totes plorem la mateixa pena. En un món global en el qual s’amunteguen causes i lluites aparentment disperses, el plor es presenta com a aglutinant d’un únic dol compartit. Els plors pels desastres climàtics, les crisis migratòries, els feminicidis que no cessen o la precària situació de les persones sense llar ragen de la mateixa font. Tots els plors són afluents del mateix riu d’injustícia estructural. El clam compartit se situa en la interseccionalitat de totes les opressions. Reconèixer el cabal de fons que irriga les llàgrimes permet construir denses xarxes de poder polític.

Plorem quan som ferits personalment, però també, amb compassió, quan el sofriment dels altres ens afecta. La manifestació de la compassió que el plor expressa com a participació en el sofriment de l’altre va més enllà de la mera empatia o de les llàgrimes reflexes que responen a la visió de l’aflicció aliena. El Nou Testament proposa un sentit radical de la compassió expressada amb el terme grec splagchnizomai, un verb que utilitzen els evangelis per referir-se a la commoció visceral (el substantiu plural splagchna designa l’interior de les víctimes del sacrifici, les vísceres) que sent Jesús –i el samarità de la paràbola de Lluc (Lc 10,25-37)– davant el sofriment dels altres.

Plor i compassió conflueixen en la «veritat» amb la qual el cos respon de manera irrefrenable davant les situacions límit. L’empatia es pot modular, és controlable; la compassió no, la compassió ens arrossega. Seguint Joan-Carles Mèlich afirmem que la moral –la que dicta el que hem de fer– es pot ensenyar, entrenar i, fins i tot, anticipar; l’acció compassiva, però, no es pot preveure, és la reacció espontània davant un sofriment inesperat: L’ètica no és la moral, és el seu punt cec perquè emergeix en un escenari en el qual el «marc normatiu heretat» és posat en qüestió. L’ètica sorgeix en una situació límit, en una situació de radical excepcionalitat. […] Repetim-ho una vegada més, l’ètica és la resposta que dono aquí i ara al sofriment de l’altre.»

Finalment, què fem si hem deixat de plorar? Potser és que anem molt a la nostra i hem deixat de tenir temps per calçar-nos les sabates dels altres:

«Lluny d’encegar, les llàgrimes funcionen com a col·liri que desvela la realitat: purifiquen la mirada i ens mostren el món tal com és. «Quan els ulls s’omplen de llàgrimes», diu Melina Balcázar, «revelen per a què han estat fets en realitat. No per veure-hi sinó per plorar i implorar».

Com ha denunciat el papa Francesc «s’ha desenvolupat una globalització de la indiferència. Gairebé sense advertir-ho, ens tornem incapaços de compadir-nos davant els clams dels altres, ja no plorem davant el drama dels altres ni ens interessa cuidar-los, com si tot fos una responsabilitat aliena que no ens incumbeix. La cultura del benestar ens anestesia i perdem la calma si el mercat ofereix alguna cosa que encara no hem comprat, mentre totes aquestes vides truncades per falta de possibilitats ens semblen un mer espectacle que de cap manera ens altera». Necessitem l’empatia amb els que sofreixen, el «sofrir junts» (la «simpatia») i compartir el plor dels descartats per viure com Déu. Aguditzar la mirada i prendre consciència de les tragèdies del món ens reclama una alteració de la mirada amb la finalitat de posar-nos en el punt de vista d’un rostre «que em mira i des del qual jo miro» (F. Rosenzweig). La nostra indiferència ens impedeix veure i prendre consciència de la realitat dels ofegats al Mediterrani; dels nens morts de fam del Iemen; dels «menas» i «jenas», nens i joves que deambulen amb el pes de les seves històries escruixidores per les nostres ciutats i als quals els polítics d’extrema dreta només són capaços de contemplar com a delinqüents. Els seus rostres que ens miren són com un col·liri que ens neteja els ulls i crea les condicions per veure allò essencial que era invisible als nostres ulls: la (crida a la) reconciliació dels fills i filles de Déu, «encara que no sapiguem com fer el pas següent » (J. Haers).»