982.La Pietat del Vaticà
Ja som dissabte, i porto un parell de dies que penso en la Pietat. Sempre m’he sentit atret per la Pietat de Miquel Àngel de la Basílica de Sant Pere. Aquests dies, però, m’hi sento d’una manera especial. Primer la descobreixo en una escena de la sèrie que estic veient.
Després m’assabento d’un programa especial sobre aquesta obra que farà un autor que segueixo a les xarxes.
Miquel Àngel va fer la Pietat amb 23 anys i, de fet, és la única escultura que va signar (i com ho va fer! «Michael A[n]gelus Bonarotus Florent[inus] Faciebat[t]»; és a dir, «Miguel Ángel Buonarroti, florentí, ho va fer».. L’artista va rebre molts elogis per la seva meravella, i una sola recriminació: que Maria semblava més jove que el seu propi fill. Sembla que ell contestava que la puresa moral calia representar-la amb la bellesa estètica. Miquel Àngel va fer 4 pietats al llarg de la seva vida, i si les mires totes cronològicament és evident una evolució cap a l’espiritualització (cada vegada dóna menys importància al detall material, en una tècnica que es diu non-finito, de deixar sense acabar), i cap a la verticalitat (passa de la piràmide -símbol de la perfecció- cap a la recta amunt) en una tendència irreversible d’anar cap al cel, cap a Déu.
La Pietat és una imatge en la que m’haig d’aturar.
Fa un temps ja vaig escriure un article sobre una de les altres versions.
489. La Pietat Florentina
Llegeixo que fa uns dies que és visible pel públic el treball de restauració de la Pietat Baldini de Miquel Àngel. Jo la veritat és que no sabia ni que existia: pensava que la seva única Pietat era la clàssica de la Basílica de Roma, la Pietat del Vaticà. Per acabar de completar la meva ignorància, resulta que, a més de les dues citades, també existeixe…
Però avui m’haig d’aturar en la primera.
La Pietat és símbol del patiment d’una mare per un fill, d’un amor sense igual: la mare acull en braços al fill en un tornar a reviure aquells moments quan agafava el nadó en braços i li donava aixopluc, serenor, escalfor, seguretat. Alhora, però, és un moment de pau interior, d’acceptació, del «tot s’ha complert». És justament aquesta darrera idea la que sembla que cercava Miquel Àngel perquè Maria, de fet, no expressa pas tristesa: molts diuen que expressa misericòrdia. I això em sobta, perquè misericòrdia és una paraula que relacionem amb Déu, i no pas amb l’ésser humà. Si la Pietat expressa misericòrdia en Maria, la Pietat és un símbol de comunió de misericòrdia, que uneix els dos personatges de l’evangeli que més la representen: Jesús i Maria. La Pietat, doncs, no és un símbol de mort o de tristor, sinó que va un pes més enllà, perquè en realitat, la mort o la tristor no ajuden pas gaire en el nostre camí i, en canvi, la misericòrdia és un només un punt de partida per expressar i transmetre el nostre amor al proïsme.
Extrec uns fragments d’un article de Antonio R Rubio Plo presentat als premis Cari Filii 2016 que trobo a la Xarxa:
«Hay mucha gente que cuando oye la palabra “piedad” la identifica con compasión o incluso con lástima. Por tanto, piedad sería lo que debió de sentir María ante el cuerpo de Cristo, exangüe y desgarrado por los tormentos. Si hubiera sido así, con esos criterios meramente humanos, la mirada de la María de Miguel Ángel sería lánguida y triste. Sin embargo, no puedo concebir el rostro de la Madre, nublado por la tristeza, aunque su dolor no sea semejante a otros dolores. No hay tensión externa en ella, si acaso en los pliegues de su vestimenta. Su rostro es hermoso, de una belleza absoluta y sin tiempo, esculpido por un joven artista de veinticinco años, y aparece en actitud pensativa pensando, o mejor dicho meditativa, pues la Madre guarda todas las cosas en su corazón. Pensar es un mero ejercicio de raciocinio, y meditar es poner todo, incluso nuestros más íntimos sentimientos, en la presencia de Dios. Me atrevo a creer que María está renovando el amén, el fiat, que dijo al ángel en el momento de la buena noticia de la Encarnación.
Quisiera recordarte, a ti que amas la belleza de las grandes creaciones del ser humano, que todas ellas sirven para encontrarse con la belleza de la misericordia de Dios. Sobre este particular, leí hace poco una peculiar definición de la misericordia hecha por un sacerdote italiano, que la entiende como “la potencialidad de belleza que cada uno lleva dentro de sí”. En este contexto, comprendo mejor esa célebre frase de Dostoievski en su novela El idiota, aquella de que ”Solo la belleza salvará al mundo”. Lo decía alguien que en sus obras escudriñó zonas oscuras y perversas del alma humana, pero que también estaba convencido de que, a pesar de los pesares, los hombres debían ser tratados con misericordia. Si la belleza es la misericordia, podemos decir que solo la misericordia salvará al mundo. Y María nos está señalando el camino: ver a los demás con los ojos de de una Madre de misericordia.»
Per acabar, al·lucino (i molt) quan després de tants anys m’assabento que hi ha una còpia pràcticament exacta d’aquesta joia de la Pietat de Miquel Àngel a Guadix, Granada. L’any 1930 va guanyar el primer premi d’escultura al Saló d’Art de Bolònia i fou comprada pel cònsul llavors d’Espanya a Itàlia, Manuel Martínez-Carrasco Reyes Almansa y Almansa per a colocar-la en una capella a l’església parroquial de Santiago per presidir la sepultura de la seva mare, de nom Piedad, que acabava de morir a Guadix. L’autor original es desconeix. Uns anys després, al 1936, l’obra va ser destruida durant la Guerra Civil i va quedar en un estat prou lamentable.
Amb el temps es van perdre fragments, i només el bon saber fer de l’escultora Maria Angeles Lázaro Guil va aconseguir el 2001 el miracle de reconstruir d’una manera tan sensacional l’obra. És digne d’admirar.
Videomapping Piedad de Guadix