989. Els secrets dels fons marins
Avui toca aturar-me en dos articles que ens parlen del moviment de les aigües marines i que es basen en l’estudi dels fons marins que es recullen sistemàticament perforant-los des de vaixells oceanogràfics d’investigació científica.
El primer article em sobta força perquè ens parla d’un estudi col·laboratiu de les universitats de Sidney i la Sorbona de París que defensa que les interaccions de Mart i la Terra condicionen la circulació de les aigües profundes del nostre planeta.
Ja veieu: si parlem de marees de seguida pensem en la Lluna, però això va més enllà perquè estem parlant d’aigües profundes. Estudiant mostres de fons marins dels darrers 65 milions d’anys s’ha detectat un cicle repetitiu de 2.4 milions d’anys. En aquest cicle s’observa uns pics de velocitat de les corrents dels fons marins que eviten la sedimentació.
El que he entès del que llegeixo és que hi ha canvis de precessió (canvis en el moviment de l’eix de rotació, que ens ajuda a entendre’ls si ens imaginem que el nostre planeta és una mena de baldufa) i canvis dels perihelis (els punts de l’òrbita on estem més propers al Sol) que depenen de les interaccions entre la Terra i Mart, i que aquests canvis segueixen un cicle de 2.4 milions d’anys. No ens hem d’estranyar: la influència en el nostre planeta l’exerceixen el nostre satèl·lit (la Lluna), els planetes que ens són més propers (Venus i Mart), el més gran (Júpiter) i el Sol que ho condiciona tot en el nostre Sistema Solar. Pel que sembla, quan hi ha màxims d’excentricitat a la nostra òrbita es donen pics d’insolació, major radiació solar i clima més càlid. Això porta com a conseqüència corrents marines profundes més ràpides, més erosió del fons marí i menys sedimentació. I amb les dades que tenim, tot quadra si ho interpretem així: al·lucinant!
L’altre article del que volia deixar constància ens parla de la corrent antàrtida. Aquest corrent conegut tècnicament com Corrent Circumpolar Antàrtida (CCA) condiciona tota la circulació de les aigües dels oceans perquè separa tèrmicament l’Antàrtida de la resta i protegeix així tot el gel que conté aquest continent. Llegeixo que el corrent té una longitud d’uns 23 mil km al voltant de l’Antàrtida i que té un front de fins a 2 mil km d’ample i, a diferència de les altres corrents, es manté des de la superfície fins el fons. Per entendre la quantitat d’aigua que mou s’estima que el flux d’aigua pel Pas de Drake, que separa Amèrica del Sud de l’Antàrtida és de 135 milions de metres cùbics per segon, és a dir, el mateix que el cabdal de tots els rius del món combinats. Poca broma.
Aquest article també és un article basat en l’anàlisi de sediments del fons marí, en aquest cas de sediments dels dos extrems de l’Oceà Pacífic. Específicament han estudiat l’esquelet de peixos i la grandària de grans de sorra de les mostres obtingudes. I com ho han fet? Transcric fragments de l’article que us expliquen molt bé.
Pel que fa als grans de sorra:
“Tienes un sedimento en el fondo del océano y una corriente. Si es muy floja, solo va a ser capaz de arrastrar materiales muy finos o incluso nada. Pero según aumentas la intensidad, la velocidad de esa corriente va a ser capaz de arrastrar materiales mucho más gruesos. Es el mismo proceso que ocurre en los desiertos”. Del tamaño del grano de arena pudieron estimar que el trasiego de agua se producía a un ritmo de unos 10 centímetros por segundo. Eso es la mitad del ritmo actual, que es de 20 centímetros por segundo. Eso no encaja con la brutal fuerza que exhibe la corriente circumpolar actual. “Cerca de la superficie es aún más fuerte, con velocidades entre 25 y 40 centímetros por segundo”.
Pel que fa als esquelets de peixos:
«Los dientes y cabezas de los peces muertos acumulados en el registro fósil conservan una determinada ratio de dos isótopos del elemento químico neodimio. Comparando entre los fósiles de los dos puntos del fondo del mar, podrían saber si el paso de la corriente los había uniformizado. “La ratio entre los isótopos de neodimio que hemos medido en dientes y huesos de peces nos puede dar información sobre las masas de agua que, en el pasado, actuaban en nuestra zona de estudio y así reconstruir los cambios en la circulación oceánica”. Lo que vieron es que la corriente que pasaba por ambos puntos no era la misma y era mucho menos intensa, al menos hasta hace unos 14-12 millones de años, es decir, mucho tiempo después del tiempo en que se creía que se había formado la CCA. Es desde época cuando la velocidad de las aguas en el fondo se acelera hasta acercarse a los valores actuales y cuando la señal de neodimio es igual entre ambos sitios excavados: todo indica que es en ese periodo, y no antes, cuando el flujo de aguas en torno a la Antártida se completa y asemeja al actual.»
Aquest segon article posa en dubte les dates actuals de com es pensa que es va donar l’establiment del corrent. A mi, però, el que m’interessa de l’article és conéixer com s’estudien les coses i entendre la importància d’aquest corrent. En realitat, veiem que hi ha com a mínim estudis geològics, químics i matemàtics implicats. Cada vegada més depenem de la multidisciplinarietat per avançar en el coneixement. Si treballem en equip avancem més.