995. La historia de Moisés (1)
Durant la Setmana Santa vaig veure la nova docusèrie de 3 capítols sobre Moisès a Netflix. M’ha agradat perquè, juntament amb la ficció que recrea la història de l’èxode com en d’altres pelis ja clássiques, es barregen testimonis d’experts jueus, musulmans i cristians que van opinant sobre els diferents fets de la història, que entenen i veuen a Moisès des de diferents punts de vistes, i això crec que enriqueix el conjunt.
He anat prenent algunes notes que ara comparteixo:
L’èxode comença amb el primer exemple de desobediència civil, de les comadrones (Xifrà i Puà) que no fan cas de les ordres del faraó per ajudar d’altres persones. Així, doncs, en realitat la història de Moisès comença amb la saviesa i valentia d’unes dones que organitzen una estratègia per lluitar contra els desitjos del poder. Les dones no només són protagonistes, doncs, al NT.
«Èxode 1:15-20
Hi havia dues llevadores hebrees que es deien Xifrà i Puà. El rei d’Egipte els digué: - Quan ajudeu les dones hebrees en el part, si veieu que neix un nen, mateu-lo; si és una nena, deixeu-la viure.
Però les llevadores temien Déu i no complien les ordres del rei d’Egipte, sinó que deixaven viure els nens. Llavors el rei va cridar les llevadores i els digué: —Per què feu això de deixar viure els nens?
Elles respongueren al faraó: —És que les dones hebrees no són com les egípcies; són més valentes i, quan hi arriba la llevadora, ja han tingut el fill.
Déu va afavorir les llevadores, i el poble va créixer i arribà a ser molt nombrós. I a les llevadores, que havien temut Déu, ell els va donar una descendència.»
La paraula que s’utilitza en hebreu per anomenar el cistell que porta a Moisés a les aigües del Nil («tevà») és la mateixa que s’utilitza per l’arca de Noè: no és casualitat. En els dos casos és un símbol d’un nou principi. Hi ha, doncs, un cert vincle entre ambdues històries, com el de donar un paper important a les aigües: les del Mar Roig en el cas de Moisès i les del diluvi en la història de Noé. De fet, Moisès en si mateix és un nom egipci que vol dir nascut de l’aigua: l’aigua, símbol de puresa. L’alliberament del poble jueu, doncs, comença amb un signe egipci i la promesa d’un nou inici.
Si cerco a ChatGPT sobre els vincles entre ambdues històries, em dóna algunes més: L’elecció d’un líder humà de caràcter contradictori per portar a terme una missió inicialment poc creïble (Noè i Moisès), la justícia de Déu i el càstig pel pecat (a la humanitat sencera en el cas de Noè, al poble egipci en el cas de Moisès). També és un vincle l’establiment d’un nou pacte entre Déu i la descendència de Noè (simbolitzat per un arc de Sant Martí a la història de Noè) o entre Déu i el poble d’Israel (amb els Deu manaments donats en la muntanya del Sinaí a la història de Moisès).
També amb Moisès comença la justícia social, doncs, mata a un capatàs per salvar un jueu que està sent maltractat.
«Èxode 2: 11-12:
Moisès es va fer gran. Un dia va sortir a veure els seus germans hebreus i s’adonà dels treballs forçats que els imposaven. Tot passant va trobar un egipci que pegava a un dels seus germans. Va mirar a banda i banda i, veient que no hi havia ningú, va matar l’egipci i l’enterrà a la sorra.»
Moisès és un personatge ple de contradiccions: els seus fracassos ens parlen tant com els seus èxits. De fet, també ho és Noè que s’emborratxa i maleeix al despertar. D’alguna manera, Déu escull Moisès (i Noé) per esdevenir la seva eina: d’alguna manera tots ho som d’eines seves. La vida de Moisès és plena de dubtes, d’errors (va matar un home, per exemple), de debilitats (es cabreja quan veu que el seu poble està idolatrant un velló d’or i trenca les taules dels manaments), de preguntes i discussions amb Déu (perquè creu que s’ha equivocat de persona). I, és en aquest sentit, que qualsevol persona que llegeixi la història es pot veure reflectit. La contrapartida a aquest caràcter tan ple d’humanitat de Noé i Moisès està que ambdós deixen les comoditats davant la crida de Déu. I això aplicat a cadascú de nosaltres és revolucionari.