101. Pare Nostre (1)
A mi em sembla que les pregàries fetes i repetides com a mantres perden el seu sentit si no es para atenció a cadascuna de les seves paraules. Però es pot constatar que habitualment es reciten en comunitat sense parar-hi gaire atenció. Les paraules dites amb la ment se les emporta el vent: si has de pregar, fes-ho amb el cor. Per això jo crec més en una pregària lliure que en una pregària predefinida. Tot té sentit si ens centrem en l’essència. El tema, però, és que molts joves que creixen en la tradició cristiana a mesura que es fan grans van aparcant la seva fe: ho veig des de la primera línia. Hi haurà moltes raons per explicar aquesta tendència, és clar, però em sembla que una de les importants és que en algun moment la vivència i l’educació religiosa s’ha centrat més en el continent que en el contingut: si ens centrem en animar-los a resar moltes vegades les pregàries clàssiques, o a participar de rituals que no acaben d’entendre, però ens oblidem d’animar-los a compartir de tu a tu amb Déu o de fer bones obres amb un rerefons de relació amb el transcendent, penso que hi ha molts números que acabin per no trobar respostes a massa preguntes. Per això penso que pregar sobre motllos predefinits no és bona idea: podem acabar per dir una cosa i fer-ne una altra. La clau de la hipocresia de fets o de paraules sempre està en la diferència entre allò que pensem, allò que diem i allò que fem. Siguin quins siguin els pilars en els que es sostè la nostra vida, hem de cercar ser autèntics. Així, doncs, cal fer l’exercici de pensar amb atenció què estem dient quan recitem una pregària. No dic que sigui fàcil (que no ho és), però sí necessari. Suposo que per això, de tant en tant, van sortint versions de les pregàries clàssiques cristianes, versions que pretenen acostar el missatge i també, potser, colpir el cor. Perquè, de vegades, la litúrgia -de tan fidel que vol ser - acaba encorsetant-se i perdent l’emoció. Si parles i vius des del cor mai perds l’emoció. Convertir allò ordinari en quelcom extraordinari també s’aplica en aquest context.
En això estava pensant després de trobar entre els meus arxius una versió especial del Pare Nostre. Entre la comunitat cristiana potser és la més universal de les pregàries, i una de les poques que es pot trobar en els Evangelis. Alguna vegada heu analitzat frase a frase què diem quan el recitem? Ara, però, cerquem primer emocionar-nos. Fa un parell d’anys ho vaig fer per primera vegada i de manera sorprenent a l’escoltar-lo en llatí i després en arameu, la llengua de Jesús de Natzaret. Sentir-lo en aquestes llengües, sense saber realment què diuen, et transporta a un estat de pau: suposo que dient el mateix amb uns acords de hardcore la cosa canviaria... no ho sé. Potser deixem-nos de paraules i feu la prova. Escolteu-lo i després digueu-me.
Si parlem del Pare Nostre, d’emocions i d’art, després de la música, hauríem de reservar un lloc destacable per l’obra de Subirachs a la Porta de la façana de la Glòria de la Sagrada Família. El Pare Nostre en aquella porta de bronze, feta a partir de 24 làmines, amb una cinquantena de llengües que creen un fons base ple d’humanitat i el català que es superposa en relleu és tan bonic i tan espectacular! No sé si sabíeu que Gaudí va preveure de manera intencionada que hi haguessin pregàries a les portes de la Sagrada Família. Profundament piatós, s’assegurava així que, encara que fos sense saber-ho, els visitants farien almenys una pregària a l’entrar a la seva església. Tot i que la imatge és bona, la porta davant teu, amb tota la gama de colors i detalls, és emocionant. Llegeixo que les darreres llengües que s’afegiren a la porta foren el sard, el swahili, el gaèlic i el copte: de quina manera tan senzilla s’aconsegueix fer un veritable exercici d’universalitat! Un fotògraf apunta que la paraula «perdoneu» destaca en un fons de text en hebreu i àrab: si és així, fou una gran bona pensada, pensant en Israel i Palestina, jueus i àrabs... Que el món de les paraules no ens faci perdre el món de les bones obres.
Aquest article té 2a part. Si et ve de gust, aquí.