102. Pare Nostre (2)

Una pregària milenària i un bon grapat d’emocions contingudes. Les hem sentit gràcies a la música i a l’escultura en l’article anterior; ara, temps per a les paraules. Primer, us comparteixo la bonica versió del Parenostre que us comentava abans: una versió menys històrica, menys rígida, potser més propera, més íntima.

«Pare Nostre, que estàs en les flors, en el cant dels ocells, al cor bategant; que estàs en l'amor, la compassió, la paciència... i en el gest del perdó.
Pare Nostre, que estàs en mi, en la meva família, en els meus amics, que estàs en aquest que jo estimo, en aquest que em fereix, en aquell que busca la veritat...
Santifico el teu nom adorat i glorificat, per tot el que és bonic, bo, just, honest, de bon nom i misericordiós.
Vingui a nosaltres el teu regne de pau i justícia, fe, llum i amor. Que tot això sigui el centre de la meva vida, la meva llar, la meva família; de la meva feina, del meu estudi...
Faci's la teva voluntat, encara que els meus precs reprodueixin -de vegades- més el meu orgull, el meu ego, que les meves necessitats reals.
Perdona totes les meves ofenses, els meus errors, les meves faltes, els meus pecats i ofenses contra tu, contra mi mateix i contra els que m'envolten. 
Fes que m'adoni quan es torna fred el meu cor.
Perdona’m, així com jo - amb la teva ajuda - perdono a aquells que m’ofenen, fins i tot quan el meu cor està ferit.
No em deixis caure en les temptacions dels errors, dels vicis, de la crítica, la xafarderia, l'enveja, la supèrbia, la destrucció, l'egoisme...
I allibera’m de tot mal, de tota violència, de tot infortuni, de tota malaltia.
Allibera’m de tot dolor, de tota tristesa, angoixa i desil·lusió.
Tot i així, si aquestes dificultats veus que són necessàries a la meva vida, que jo tingui la força i el coratge de dir: Gràcies, Pare, per aquesta lliçó.»

I ara, per completar aquest escrit, us tradueixo de manera lliure un exercici literari bonic de Jose Maria Rodríguez Olaizola sj, que va girar el punt de referència del Pare Nostre. Fent-ho així, el que hauria de ser l’eix vertebrador de la vida cristiana és molt evident i molt entenidor. I em sembla una bona proposta de vida.

Fill meu

«Fill meu, que ets a la terra, fes que la teva vida sigui el millor reflexe del meu nom. 

Endinsa’t en el meu regne a cada passa que donis, a cada decisió que prenguis, a cada carícia i cada gest. Construeix-lo tu per mi, i amb mi. 

Aquesta és la meva voluntat a la terra i al cel.

Pren el pa cada dia, conscient que és un privilegi i un miracle. 

Perdono els teus errors, les teves caigudes, els teus abandonaments... però fes tu el mateix amb la fragilitat dels teus germans.

Lluita per seguir el camí recte a la vida, que jo estaré al teu costat. 

I no tinguis por, que el mal no tindrà a la teva vida la darrera paraula.

Amén.»