1142. L’idiota (5)
M’animo a tancar la sèrie sobre el llibre l’Idiota de Fiódor Dostoievski amb un breu recull d’algunes petites frases subratllades al llarg de l’obra:
«Yo tenía no sé qué aspiraciones... Pero a poco me pareció que en cualquier sitio, en una prisión incluso, se podía encontrar un tesoro de vida.»
Que els hi diguin a tots aquells que van ser capaços de viure amb dignitat i una certa felicitat la seva vida tancats en camps de concentració. La llibertat és no dependre de l’exterior per tenir pau interior.
«¡Si no muriese! ¡Si me perdonaran la vida! ¡Qué eternidad! ¡Y toda mía! Entonces cada minuto sería para mí como una existencia entera, no perdería uno sólo y vigilaría cada instante para no malgastarlo.»
Com canviaria la nostra vida si sapiguèssim que, degut a una malaltia terminal, en uns pocs mesos arribaria la fi? Canviaríem quelcom? Perquè, si és així, més val que fem els canvis ara. No sabem quan arribarà el final, però sí que som lliures de viure la vida present com vulguem.
«Siempre me ha sorprendido la falsa idea que los adultos se forman sobre los niños. Éstos no son comprendidos jamás, ni siquiera por sus padres... ¡Y qué bien se dan cuenta los niños de que su familia los toma por pequeñuelos incapaces de comprender nada cuando lo comprenden tan bien todo! Las personas mayores ignoran que, incluso en asuntos difíciles, los niños pueden dar consejos de la mayor importancia. ¿Cómo no sentir vergüenza de engañar a esos lindos pajaritos que fijan en vosotros sus miradas confiadas y felices?»
La ingenuïtat no va renyida amb una percepció pura de la realitat. Potser els infants no entenen tot el que veuen, però perceben sense filtres la realitat que tenen davant. Em recordo de petit quan observava els pares discutint... i penso en tants fills i filles de famílies desestructurades i trencades... l’estadística diu que potser la meitat de les parelles que es casen es trenquen... quan infants es troben al bell mig de les batalles que això suposa? Jesús diu a Marc 10:13-14 «Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells.»
«Una madre se alegra tanto cuando ve la primera sonrisa de su hijo como Dios cada vez que, desde lo alto del cielo, ve a un pecador que le eleva una plegaria ferviente».
És aquesta una reflexió catòlica que beu de Lluc 15: 3-7
«Jesús els va proposar aquesta paràbola:
—¿Quin home d’entre vosaltres, si té cent ovelles i en perd una, no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l’ha trobada, se la posa a les espatlles ple d’alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l’ovella que havia perdut.” Jo us dic que, igualment, hi haurà més alegria en el cel per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.»
«La compasión es la principal y acaso la única ley de la existencia humana.»
Sobre la importància de la compassió Karen Armstrong fa anys que la subratlla com allò que comparteixen les diferents grans religions. I he recollit el seu pensament en aquest espai diverses vegades. Un exemple aquí.
34. De la compassió (1)
«Connect the dots», deia Steve Jobs. I ho intento, i no em canso de sorprendre’m. M’aturo, observo el meu voltant i intento entendre el que t’està passant: si tens prou serenor distingiràs els punts que units donen un sentit afegit a la teva vida. La màgia és molt present, però no sempre ens n’adonem de la seva presència. I és això el que em recordo una…
«Desde el principio de las cosas, la falta de originalidad ha sido apreciada en el mundo entero como la principal característica y mejor recomendación en favor de un hombre activo y práctico, y al menos el noventa y nueve por ciento de los miembros sostienen desde siempre esta opinión, mientras sólo el uno por ciento, como máximo, propugna la contraria.
¿Qué tierna y abnegada madre no se estremecería de terror si pensase en que su hijo o hija había de apartarse un solo pelo del camino trillado? «No, más le vale ser feliz y vivir con comodidad y sin originalidad», pensarán todas mientras mecen la cuna.»
Quin pare no es posa nerviós quan un fill li diu que vol seguir uns estudis que no són habituals, que no està clar quin futur dibuixen? Quina mare no pateix pel futur dels seus fills quan aquests plantegen una vida de lluita social, d’incerteses i de dificultats? Vivim massa orientats al fer? Premiem aquelles persones que són eficients? Ens molesten aquelles persones que posen en dubte l’status quo? Ens donem espai i temps per valorar les coses amb prou perspectiva per posar en dubte, si escau, absolutament tot?
«El cobarde es quien tiene miedo y huye; pero quien tiene miedo y no huye no es un cobarde.»
No es tracta de no tenir por, sinó d’enfrontar-nos a les pors que tenim.
«La humanidad es ya demasiado industrial y demasiado agitada», deplora un pensador solitario. «Sí, pero el fragor de los vagones que llevan pan a la humanidad hambrienta vale más que la tranquilidad de espíritu».
Les bones persones no són les que viuen una vida bona aïllats del mundanal ruido, sino aquells que són bons enmig de la voràgine de la vida quotidiana. La santedat té poc a veure amb una vida serena i sí molt amb una vida compromesa. L’amor al proïsme demana implicació, posar els peus al fang.
«Hasta una mosca que vuela bajo un rayo de sol participa también en el banquete de la vida, concurre al concierto de las cosas, y es feliz.»
Tots estem immersos en el cicle de la vida: cada ésser viu hi té un paper imprescindible. Tots tenim un paper en la societat que ens acull, per petit que sigui. No cal demanar ni aspirar a més: només ser receptius al que passa al nostre voltant i estimar; la resta vindrà donat.
«La delicadeza y la dignidad nacen del corazón, sin necesidad de aprenderlas con maestros de baile.»
Allò que és pur és intrínsec a la naturalesa humana. L’autenticitat va de deixar que el cor estimi.