34. De la compassió (1)
«Connect the dots», deia Steve Jobs. I ho intento, i no em canso de sorprendre’m. M’aturo, observo el meu voltant i intento entendre el que t’està passant: si tens prou serenor distingiràs els punts que units donen un sentit afegit a la teva vida. La màgia és molt present, però no sempre ens n’adonem de la seva presència. I és això el que em recordo una vegada i una altra quan aquest matí em llevo i decideixo que avui és el dia per escriure sobre una entrevista que vaig retallar ja fa uns dies d’un diari. Karen Armstrong és l’entrevistada, premi Princesa d’Astúries de Ciències Socials 2017. En cap moment a l’entrevista comenten el que per a mi és més destacable de la seva trajectòria i que descobriré mitja hora més tard quan remeno en un parell de TED Talks on surt. Anem, però, pas a pas.
De l’entrevista i de les TED Talks en subratllo uns fragments.
«Creure no es el més important. La religió no va de creure, sinó de fer.»
Aquesta senzilla frase és l’essència del seu discurs i del seu projecte de vida. I em sembla molt trencadora. I m’encanta. Hi ha tanta dialèctica i debat sobre els dogmes de fe en els discursos -de vegades- i -sovint- complementaris entre religions, que sorprèn com unes poques paraules et tornen a una veritat punyent: el missatge de Jesús, per exemple, és un missatge de misericòrdia envers els altres, i no hi ha gaire a afegir a això: la seva opció és una actitud davant la vida, davant dels altres. Pots ser cristià, agnòstic o ateu: el que tu creguis no tindrà valor si no en parlen les teves obres.
«CREURE en els orígens volia dir ESTIMAR, VALORAR. En el segle XVII es va retallar el sentit a parlar d’un ascens intel·lectual a una sèrie de proposicions: un credo. En aquest entregar-se o comprometre’s original, la compassió ocupava un lloc d’honor. Perquè al sentir a l’altre, ens traiem del centre del nostre món i col·loquem allà a una altra persona. Una vegada ens hem alliberat de l’ego, estem llestos per a veure allò diví.
De fet, existeix molt analfabetisme religiós. Ara s’equipara la fe religiosa amb creure en coses. S’anomena creients a les persones religioses, com si creure fos l’únic que fan. Molt sovint, els objectius secundaris passen a un primer pla, en lloc de prioritzar la compassió i la regla d’or. I és que la regla d’or és complicada: allò que no desitges per a tu, no li facis als altres. De tant en tant, quan parlo a congregacions sobre la compassió, veig una expressió de rebel·lia a les seves cares perquè moltes persones religioses prefereixen tenir raó a tenir compassió. Ah! I no ho oblidem: la regla d’or també és aplicable a nivell global: no hauríem de tractar les altres nacions com no ens agrada ser tractats.»
No tinc gaire a dir perquè les seves paraules ho diuen tot. Quan parlem de religió en qui pensem? Sovint pensem en bisbes, cardenals i monjos... i ens oblidem que la gran massa religiosa són persones de famílies com les nostres... i, quan parlem de religió en què pensem? En creences, en postures morals i ètiques, en rituals... i ens oblidem que, en realitat, la religió va de fer i de viure en comunió amb un Déu en el que/qui creus. Quan pensem en la quotidianitat d’aquells que professen una religió pensem en les seves pregàries i en la seva missa de diumenge i, potser ells mateixos pensarien que això és així, quan en realitat la quotidianitat hauria de ser la mirada compassiva envers els altres i la coherència d’acció on l’amor hi és present. Per això, jo que em trobo en un espai intermedi on es confonen les línies divisòries, em trec el barret davant d’aquells que viuen una vida amb sentit, més encara si és una vida on prima aquesta compassió de la que tant parla la Karen Armstrong.
«Que què li diria al Vaticà? Obriu les portes a tothom! Depureu els que han comès abusos sexuals. Acabeu amb el celibat. O millor, deixeu el Vaticà, és un palau! Tinc la fantasia recurrent de portar Jesús allà: imagino que tornaria a atacar el temple.»
Comparteixo el fons del que afirma: que l’home ha fet malbé el missatge dels sants! I que la riquesa i l’ostentositat no poden parlar de Déu. Hi ha jesuïtes compromesos -per parlar d’un context catòlic que m’interessa més- que demanen una Església comunitat per a tots, i desitjarien una coherent Església institució. El meu pensament és que si Jesús de Natzaret s’envoltava dels qui ningú volia, si obria les portes a tothom qui volia entrar (pobres, dones, malalts, oprimits, pecadors, rebutjats)... com és que en ple segle XXI hi ha qui en nom d’ell rebutja a tort i dret? Hi ha una realitat punyent: hem perdut l’oremus.
«Vivim en una espècie de bombolla de privilegis i els textos sagrats ens conviden a sortir del jo i explorar noves vies per arribar a la igualtat, l’amor i la compassió. Jesús va dir que al Regne entraria no aquell que resa a tota hora, sinó el que dona menjar al famolenc i beguda a l’assedegat. Cadascú ha de trobar el seu camí.»
M’agrada. Tothom ha de trobar el seu camí, un camí que no sigui ni egoista ni egocèntric. Perquè som uns afortunats en un món de desigualtats, ens toca ser més agraïts. I com que de la fortuna n’hem obtingut bens i tresors (i no només materials, sinó en intangibles també com seguretat o vincles generats amb d’altres persones, per exemple) seria una versió plena d’humanitat una vida on el NOSALTRES sigui l’eix de rotació de tot. Un NOSALTRES que t’inclou a tu, els teus i els altres, transformats plegats en un nosaltres.
Nota: aquest escrit té 2a part. Si et ve de gust, clica aquí.