35. De la compassió (2)
L’altre dia us feia cinc cèntims d’algunes de les idees de Karen Armstrong que havia extret d’una entrevista i d’algunes TED que havia vist. He deixat, però, pel final el millor. Karen Armstrong és la promotora de la coneguda com la Carta de la Compassió, una declaració mundial que intenta col·locar la compassió al centre de la moral i de les diferents tradicions humanes. La podríem equiparar a la Declaració cap a una ètica mundial promoguda per Hans Küng i la UNESCO o, en un altre nivell, a la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides.
El text, parla per si sol:
«El principi de la compassió es troba en el cor de totes les tradicions religioses, ètiques i espirituals i ens crida a tractar sempre els altres com volem ser tractats nosaltres mateixos. La compassió ens empeny a treballar incansablement per alleujar el sofriment dels nostres semblants, per fer-nos baixar del nostre propi ego com a valor absolut i posar-hi allà l’altre, per honorar la santedat inviolable de cada ésser humà, tractant tothom —sense excepció— amb total justícia, equitat i respecte.
Tant a la vida pública com a la privada, és també necessari abstenir-se, amb fets i amb intencions, d’infligir dolor; d’actuar o parlar intencionadament de forma violenta —per menyspreu, xovinisme, o per compte propi— per empobrir, explotar o negar drets bàsics de qualsevol persona, i per incitar a l’odi denigrant els altres, encara que siguin els nostres enemics. Tot això és una negació de la nostra humanitat comuna. Reconeguem que no hem pogut viure amb compassió i que n’hi ha que fins i tot han agreujat la misèria humana en nom de la mateixa religió.
Per tant, supliquem a tots els homes i a totes les dones que, en el centre de la moral i de la religió restaurin la compassió; que retornin a l’antic principi que diu que qualsevol interpretació de l’Escriptura que engendra violència, odi o menyspreu és il·legítim; que assegurin que als joves se’ls dóna exacta i respectuosa informació sobre altres tradicions, religions i cultures; que fomentin una valoració positiva de la diversitat cultural i religiosa; que cultivin l’empatia amb el sofriment que pateixen tots els éssers humans, fins i tot els qui considerem enemics.
Urgentment necessitem fer de la compassió una força clara, lluminosa i dinàmica en el nostre món polaritzat. Arrelada en la decisió fonamental d’anar més enllà de l’egoisme, la compassió pot trencar fronteres polítiques, dogmàtiques, ideològiques i religioses. Nascuda de la nostra profunda interdependència, la compassió és essencial per a les relacions humanes i per a una humanitat completa; és el camí cap a una nova visió i és indispensable per a la creació d’una economia justa i una comunitat mundial que visqui en pau.»
Un bonic text, que s’acompanya de diferents programes on es desenvolupen i concreten tota una sèrie d’etapes i accions per aconseguir transformar escoles, entitats socials, ciutats i països en altres més compassius. I aquí és on entren aquells «punts que es connecten a la vida» dels quals també us parlava ahir. Heu vist el símbol que acompanya la Carta de la Compassió? Un símbol d’infinit. El símbol de la celebració del nostre 40 aniversari fou un símbol d’infinit. Però hi ha més. Descobreixo que una de les primeres ciutats -sinó la primera- en aplicar el principi de la compassió (i tots els valors associats) en la seva administració fou Louisville (Kentucky): és el que en diuen una «ciutat compassiva». Els més propers sabreu que l’any passat vam estar el meu fill i jo mateix a Louisville. Com és la vida!, una vegada més.
Per acabar avui, recullo una història que explica Karen Armstrong per il·lustrar l’espiritual de la compassió. Està dins «La Ilíada» d’Homer, l’obra clàssica que explica la guerra entre Grècia i Troia. En un dels seus episodis, Aquil·les -el famós guerrer de Grècia- retira les seves tropes de la guerra. En la confusió que segueix, el seu estimat amic Pàtrocle mor en un combat cos a cos a mans d’un príncep troià, Hèctor. Aquil·les llavors embogeix de dolor i de ràbia i mata a Hèctor, negant-se després a tornar el cadàver a la família. Segons les creences gregues, si el cos no s’enterrava, l’ànima d’Hèctor vagaria perduda eternament; és a dir, no descansaria en pau. És per això que Príam, el rei ancià de Troia, decideix entrar d’incògnit en el campament grec i dirigir-se a la tenda d'Aquil·les a demanar el cos del seu fill. Quan estan davant l’un de l’altre, Aquil·les se’l mira i li recorda al seu pare, i comença a plorar. Príam contempla l’home que ha assassinat a molts dels seus fills, però es compadeix i també trenca a plorar. Plorar en companyia, pels grecs, estableix vincles. Finalment, Aquil·les pren el cos d’Hèctor i li entrega amb tendresa al seu pare, que torna a casa amb el cos per poder enterrar-lo.