1144. Alba Saskia

En un dels primers escrits en aquest espai, el número 20, vaig fer referència a una escriptora molt jove de nom Alba Saskia. Havia guanyat de manera sorprenent el Premi Planeta escrivint una novel·la en dues setmanes i amb un hàndicap addicional: patir una malaltia minoritària que li feia la vida més difícil que a la resta de nosaltres. Desgraciadament, que jo sàpiga, no ha escrit res més. El llibre, «Con un par de alas» fou publicat el 2017, evidentment per Grupo Planeta. Aquell llibre l’he recuperat avui i dedico aquest escrit a compartir alguns fragments més dels que ja vaig compartir llavors.

La novel·la és fresca, senzilla, directe. Aquest fragment és una bona mostra del que en ella es troba:

«Lo sé, es mi culpa. Soy una enamoradiza, pero lo disimulo bien. Lo malo es cuando me tocan el botón correcto y ¡BOOM! me deshago. Me derrito como un helado de stracciatela en pleno agosto. Y cuando estoy ahí, que se me va la vida en derretirme por el cucurucho, en vez de quedarme dentro del cono, que es lo normal, pues yo no. Me vuelco sin importarme si el helado se queda hueco o no. En este caso, yo sería el anodino helado, y el amor el que me chuperretea a su antojo. ¿Tan complicado es ponerme en una tarrina, con virutitas de colores y una cucharilla de plástico desechable? ¿Pido tanto? Si me conformo con ser un helado mediocre, de sorbete de limón. ¡Venga, joder! Que ya no pido ser algo guay. No pido ser un helado de mojito o un helado de cookies. ¡No! Solo ser una puta bola de helado sin miedo a deshacerse por el cucurucho, caerse al suelo y hacerse una mancha pegajosa que todos pisan. Simplemente eso.»

Però, és clar, no li dedicaria un article si no tingués fragments més profunds:

«La gente busca tu tara para ocultar las suyas propias. La gente mira sin ver; oye sin escuchar; vive sin dejar vivir.»

Segurament és una frase autobiogràfica: ho ha viscut en la seva pròpia pell. És més fàcil veure la palla en l’ull de l’altre que la biga en el propi. I d’aquí a les bones o males intencions de les persones que decideixen com fer-te’n adonar del que han vist hi ha només un cor de distància: quan més gran el tenim, més silenci i respecte. Mirar sense veure, escoltar sense entendre... la paradoxa de l’ésser humà és que, tot i ser un animal racional dotat d’uns sentits fantàstics per relacionar-nos amb el món, decidim auto immolar-nos i no fer-ne prou ús, aïllant-nos de la creació que ens acull i renunciant a unes experiències de vida més riques, simplement perquè prioritzem el nostre melic, els nostres problemes, les nostres creences, el nostre ego, a deixar-nos abraçar pel proïsme, pel que ens volen compartir, pel que ens poden regalar. Escolta activa, atenció plena... ens cal i ens ho repetim, però el pilot automàtic que ens permet sobreviure al caos de la vida poc equilibrada ens protegeix però ens aïlla i, per tant, empobreix l’experiència de vida.

«Hay un pequeño pájaro que sueña con volar, con atravesar ríos y dejarse llevar. Hoy ese sueño no le deja dormir, se le atraviesa la idea de libertad, pero no se dará cuenta, hasta que se asome al filo del acantilado, de que es la gallina más afortunada del corral.»

Quina cita, Déu meu! No sé si ho enteneu com jo: entenc que l’autora proposa que la gallina és afortunada només per tenir somnis, per tenir aquest anhel de llibertat, per viure una vida mirant més enllà, per ser diferent a la resta de gallines que no aspiren a res tan lliure com volar. Al mateix temps, però, la gallina no podrà pas assolir el seu somni perquè físicament és impossible i possiblement se n’adonarà quan salti al buit. Haurà valgut la pena tota una vida de somni, només pel fet que aquest haurà estat el motor de la seva emoció vital? Segurament a la vida no es tracta tant de quants dels nostres somnis assolim, sinó més aviat que no deixem de somniar. Això em recorda una preciosa cançó de Manuel Carrasco.

I acabo amb una frase que inclou l’autora i que signa Julio Cortázar:

«A veces no necesitamos que alguien nos arregle, a veces, solo necesitamos que alguien nos quiera, mientras nos arreglamos nosotros mismos.»

Es demana poc, però com costa sovint!