Conticinio es una paraula preciosa en castellà que vaig descobrir l’altre dia. Es refereix al moment de la nit on no hi ha soroll, és a dir, on hi ha silenci. No en conec una corresponent en català. La nit silenciosa: pau i serenor, natura i interior, transcendent.
M’ha vingut al cap una cançó tendre que cantàvem algunes nits d’esplai que es diu justament així: «La nit silenciosa»: 25 anys després descobreixo que és de Kairoi (com no?). La lletra:
Senyor que cerques l’amor, Senyor que cerques l’amistat.
la meva ànima encesa diu: Bona nit, Senyor. (2)
Està la nit silenciosa. L’albada espera tornar.
Així t’espera el meu cor: Vine, no tardis, Senyor. (2)
Avui he començat uns exercicis espirituals ignacians en línia. No sé ben bé en què consisteixen fil per randa, ni tampoc per què els faig, ni que busco amb fer-los: el cas és que quan vaig veure la possibilitat de fer-los no m’ho vaig ni pensar. El que estic veient és que les condicions al meu voltant estan creant un espai per a què siguin un espai de trobada amb mi mateix, i amb Déu, sense excuses. Estic convençut també que es podrien fer uns exercicis espirituals sense un marc religiós que a alguns fa nosa. En realitat, es tracta d’aturar-se i mirar endins: què hi trobaràs?, això és una altra història. Podria existir aquest espai en unes altres condicions i en un altre context? Segurament, sí, però el cas és que amb una vida familiar no de manera fàcil. És durant les vacances que sempre trobo petites estones que esdevenen grans oasis per a mi, i que m’acaben acostant sense dubtes a un Transcendent que dona sentit a moltes coses. El problema de fons és que pretenc tenir una visió de Déu que em sembla de difícil definició i que no s’ajusta realment a res. El tema aquí és que aquesta pretesa complexitat també la sentiaabans sobre la meva manera de ser i vaig descobrir amb l’eneagrama que de complexa res: la meva personalitat s’ajusta a un eneatipus 1 de llibre. Així que podria ser que la meva percepció de Déu suposadament personal, lliure i única no fos tan original ni complexa; de fet, la meva recerca personal em porta una vegada i una altra cap als mateixos noms que van descriure al llarg de la història un Déu amb el que em sento còmode. Tot i que potser es tracta de no barrejar Déu i comoditat.
Així, doncs, em trobo vivint una mena de «conticinio» vital. Una aturada en boxes per repassar la mecànica i decidir nous circuits. Després de tants anys de recerca personal no cerco ni respostes ni motius. Sé el que omple el meu esperit, el que em fa feliç de debò. Cerco experiències de vida i en el meu jo més profund sap del cert que les busco allà on no les trobaré. Em passo moltes hores llegint, descobrint, aprenent, emocionant-me, convencent-me que allò que sento em guia per un camí coherent, adient, enriquidor per a mí i els meus. Quan avanço hi trobo pegues, dificultats, pals a les rodes, i és sovint descoratjador... abans, fins i tot, de començar a caminar. Em convenço que per caminar pel bon camí cal tenir un bon context, però m’oblido que si les arrels són massa fortes ja no podré caminar: d’alguna manera és això el que sento que em passa.
La meva opció de vida són els altres. Però les circumstàncies de la vida em van portar a fer-me una bona cuirassa i aprendre a viure amb mi. O potser gràcies a això la meva opció és la que és. Tot i dedicar-me en cos i ànima a una professió que, si es viu amb coherència requereix una actitud de servei constant envers les necessitats dels altres, tinc sempre la sensació que visc molt cap endins. De vegades ni me n’adono que no em perdono els moments amb mi mateix que necessito per carregar piles. És el meu camí obrir el capoll de protecció i deixar-me mullar per les inseguretats d’allò desconegut, d’allò que no controlo. L’única manera de fugir del meu melic és viure pels altres. I fer-ho de cor és revolucionari.