369. Una de barri gòtic

És matí de dissabte i ens escapem, de nou, a Barcelona: un parell d’horetes de complicitat, d’un simple passejar... i mirar, i respirar. Comencem el camí per espais coneguts, i poc a poc la mirada va descobrint nous detalls, nous carrers, noves històries. Mentre espero que la Bea torni amb un Mocca Frapuccino a les mans, me n’adono d’unes columnes que no havia vist abans: a la xarxa trobo que són del terrat del Palau Moja. Està clar que passejant per aquí no havia aixecat la vista al cel: mal fet si camines per la Ciutat Comtal.

Uns metres més avall un carreró al bell costat del Mercat de la Boqueria reclama la meva atenció: ens hi endinsem, i mirem els arcs que l’enmarquen i la gent que fora hi compra la verdura i dins el peix: passegem enmig de les tendes i les cues, i la mirada se’ns en va i les olors ens venen: tot és més màgic quan el turisme en massa no hi és. Jo sóc més de cercar allò que sembla que no hi és però que és imprescindible: l’estructura forjada del sostre del mercat m’al·lucina; la Bea és més de descobrir a cada tenda un detall de nostàlgia, unes aus que pengen encara amb totes les plomes, uns colors que pinten escenes d’un matí de compres. La Bea recorda escenes d’infantesa i jo, mentre l’espero, observo un gos que corre darrera una pilota com si no hi hagués demà i un parell de sense sostres que viuen com si l’avui fos etern. Passejar per Barcelona és també fer un viatge en el temps, per èpoques històriques que surten als llibres però que és millor trepitjar i tocar.

I sense adonar-te arribes al mar: aigua i sal, gavines i coloms, reflexos i ones. Els vaixells d’aquesta part del port són bonics, però són massa explícits mostrant els diners que costen, i adquireixen per mi un simbolisme que no m’interessa. Amb la Bea parlem dels fills (com no?), de com combinar les seves vides, les nostres i les de les nostres estimades gosses que són tan grans que no poden seguir el ritme de la resta. Enfilem la tornada a l’estació per un carrer que no recordo haver trepitjat abans i ens trobem de cara amb una torre romana del segle IV dC, una delícia històrica que trobo que no està emmarcada en un entorn digne pel seu valor: l’olivera que l’acompanya també sembla força deixada de la mà de Déu. 1600 anys d’història que passen més desapercebuts del que es mereixen.

Aviat apareix a l’esquerra l’església dels Sants Just i Pastor: sembla mentida que enmig d’aquests carrers hi hagi un temple amb tanta història. Llegeixo que d’estil gòtic fou construït sobre els fonaments d’un temple anterior romànic. Està documentada la seva història des del 801 dC, tot i que la tradició n’endarrereix 4 segles més els seus orígens. Hi ha qui diu que on ara hi és abans del temple romànic hi hagué un de romà. De fet, en el seu interior s’ha trobat un mur romà de 80 cm de gruix del segle I. En època visigoda la catedral de Barcelona va estar ocupada i aquesta església propera fou pràcticament el centre catòlic neuràlgic de la ciutat. Darrera de l’altar major es va trobar una ossera amb milers de fragments d’ossos humans que es creu que foren dels caiguts en la defensa de la ciutat l’any 1714 («No tenim el Fossar de les Moreres, però sí els ossos dels qui allà van morir» diu el mossèn). Descobreixo que en l’interior del temple es va filmar una escena de la pel·lícula «El perfum», que no he vist perquè el llibre no me’l vaig poder acabar de la foscor que em transmetia. Però cerco l’escena en concret, la retallo i m’al·lucina distingir clarament l’interior de l’església que hem visitat fa unes hores, tot i que a la peli fan veure que és la catedral de Grasse i la façana que li posen en el muntatge és de la de Girona. Pell de gallina.

Hem de tornar, anoto, que no hem pujat dalt de la torre i no ens hem mirat prou el retaule de la Passió de Pere Nunyes del segle XVI: la part de dalt on hi ha un parell d’escenes de la crucifixió i el davallament de la creu semblen interessants.

Seguim i anem de cap al carrer Jaume I i alçant la mirada veig que som al carrer Dagueria, un dels molts carrers dedicats als gremis i artesans que possiblement s’agrupaven en aquests carrers. En aquest no queda clar si s’agrupaven els que feien ganivets o els de les dagues, però el que sí queda clar és que eren artesans del ferro. I prenc una foto d’una decoració que ens parla del passat del carrer.

El passeig s’acaba avui, però les ganes de tornar-hi tot just comencen: en quinze dies sant-tornem-hi!