1159. La paràbola del bo samarità

Al llarg dels anys en aquest espai m’he referit diverses vegades a aquesta paràbola del bon samarità (per exemple, aquí i aquí). És tan coneguda que no he sentit la necessitat de transcriure-la fins avui.

“Lluc 10: 25-37

Llavors, un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta:
—Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna? Jesús li digué: —Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes? Ell va respondre: — Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix Jesús li digué: —Has respost bé: fes això i viuràs.

Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: —I qui són els altres que haig d’estimar? Jesús va contestar dient: —Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d’uns bandolers, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l’home i passà de llarg per l’altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell, el veié i se’n compadí. S’hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se’n va ocupar. L’endemà va treure’s dos denaris i els va donar a l’hostaler dient-li: —Ocupa’t d’ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més. Quin d’aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers? Ell respongué: —El qui el va tractar amb amor. Llavors Jesús li digué: —Ves, i tu fes igual.»

Curiosament, els personatges que passen de llarg per no quedar impurs són relacionats amb els estaments religiosos i, en canvi, el samarità, no és pas escollit a l’atzar, perquè els habitants de Samaria no es portaven bé amb els habitants de Judea i referenciaven un temple diferent al de Jerusalem. Tot plegat expressa la necessitat d’un enfocament diferent de la religió jueva, obrint-se a d’altres germans, oblidant-se dels preceptes que menyspreen el que ha d’estar al centre: l’estima de Déu i del proïsme.

En una pregària jesuïta utilitzen el testimoni de l’home colpejat de la paràbola del bon samarità en versió modernitzada i m’atreu:

“Iba caminando, volviendo de mi quehacer cotidiano. Contento. Era un día como tantos otros. Mi familia esperaba en casa, y yo había terminado mi trabajo en la ciudad. Tenía hambre, y pensaba, con gusto, en la cena. Ni siquiera los vi venir. Me golpearon por detrás. Solo pensaba en que no quería morir. Llovieron los puñetazos y patadas. Me quitaron la cartera, y me quitaron la ropa. Intentaba cubrirme lleno de vergüenza. Al final se marcharon. Quedé tirado en el suelo, sin fuerzas siguiera para llorar. Se acercó gente. Traté de pedir ayuda, pero me miraban, incómodos, y pasaban de largo. No sé, pensarían que estaba borracho, o que era culpa mía. Entonces un hombre se bajó de un coche y se acercó. Me sujetó la cabeza con cuidado. Me dio de beber. Me subió a su coche. A mí me daba apuro mancharlo, con barro y sangre, pero ni me dejó hablar. Me llevó a una casa que no sé si era la suya. Yo no tenía papeles, ni podía hablar. Pero aquel hombre se encargó de todo. Me limpiaron las heridas, me bañaron y me acostaron. Se aseguró de que yo estuviera atendido y entonces me dijo que volvería… Cuando lo hizo, yo estaba ya mejor. No hablamos mucho. Yo no sabía cómo agradecerle lo que había hecho por mí. Me llevó, en su coche, a casa. Antes de bajar, me dio la mano. Le abracé fuerte. Yo tenía un nudo en la garganta, y solo pude balbucear: «gracias».”

Aquesta paràbola, una de les més estimulants dels evangelis, també ens convida a posar-nos en la pell del colpejat, a posar-nos les seves sabates i mirar l’escena des de les seves carns: malferit, impossibilitat, fràgil, necessitat d’ajuda, veu persones que passen de llarg. Passar de llarg no és quelcom propi d’aquells temps: jo també passo de llarg avui dia. Passar de llarg no és indicador de ser una mala persona: qui passa de llarg ho fa perquè no es vol implicar. I no es vol implicar perquè o bé no li va bé (té d’altres coses a fer, d’altres prioritats) o bé perquè no vol assumir les conseqüències (haver-se de netejar perquè ha quedat impur, modificar el seu organigrama): en tot cas, és una qüestió del que posem en el centre. I això és completament aplicable als temps que vivim. Jo sovint no m’implico en els problemes dels altres no perquè sigui mala persona sinó perquè no tinc al proïsme en el centre. La paràbola del bo samarità ens recorda que val la pena que ens plantegem què és realment el més important a la nostra vida i ens demana que actuem en conseqüència: a la vista dels resultats, no és gens fàcil… o nosaltres convertim difícil allò que és fàcil en essència.