142. Txarango, de vent i ales
Txarango és un d’aquells grups que cal seguir: no conec cap altre grup musical català més implicat socialment. No m’agraden totes les seves cançons, ni recolzo totes les seves causes, però sento un profund respecte per la seva música i el seu compromís. Són dels que parlen sense por, però més dels que fan perquè és de justícia: simplement em trec el barret davant dels seus deu anys d’història. Sempre han estat molt bons fent reportatges audiovisuals del seu camí i ara no han baixat el nivell. A finals de maig van publicar un breu documental del procés creatiu del seu quart (i sembla que darrer) àlbum: una autèntica delícia. Jo l’he vist, m’he deixat commoure i després he gaudit amb calma de totes les seves noves cançons al mateix temps que llegia cadascuna de les lletres. Ells mateixos expliquen el títol de l’àlbum: «De vent i ales, un nom lleuger que parla de deixar a terra tot allò que no necessitem i sortir volant". Em sembla que s’està cuinant una nova trilogia musical: avui, però, fem-ne només un tastet complet: de cada cançó del nou disc, un petit fragment de la lletra. Hi ha molta teca per compartir!
De tot arreu
Tu ets el canvi que vols veure, no esperis que arribi l’hora.
Sigues tu qui aparta les pedres, qui vetlla pel món que plora.
A la deriva
Atrapar la lluna plena, creuar junts tota la terra buscant un nou món.
Rebentar tots els rellotges, apagar el motor ferotge, començar de nou.
La foguera
Vam encendre una foguera on cremar tota la pena,
per deixar enrere el temps, per renéixer de la cendra.
Quan cau el sol
Buscarem un lloc tranquil per fer-hi nit i tocarem tot l’univers a dalt dels cims.
Més enllà de l’horitzó posarem a prova el cor per tornar a desfer el camí.
Les coses senzilles
La vida és tant fràgil, és tant fràgil estar aquí
recorrent el camí, agraint cada passa…
Aguacero
Soñar despiertos, ser el aire que remueve los adentros.
Reír, llorar y que salga para fuera lo malo de dentro.
Nous camins
Nous camins vindran i amb ells vindran nous somnis.
Que mai s’adormi la llum del nostre far.
Avui que fas anys
Potser al final ja haurem entès
que no som gaire més del que donem als altres.
Cançons de llibertat
Somos los caminos que tejieron vuestras huellas.
Somos los poemas que guardasteis en el viento.
Bendita vida
Si te tiemblan las manos, si te queman las dudas…
Hemos venido a equivocarnos; nunca lo olvides, corazón.
Si sabessis
Però hi ha una veu que em diu: guarda algun somni pendent
que en el desig estem més vius... més que en allò que desitgem.
Barcelona
Vaig buscant un traç de vida pels carrers de la ciutat,
on canta la història mestissa, filla de moltes meitats.
La memòria de les mans
Resseguint la teva pell de sal, vius com un estiu salvatge,
Presos del verí: els cossos enyorats a la memòria de les mans.
Ara que balles amb mi
Que el temps guardi un racó per guarir aquest plor.
Que la pluja d’aquesta cançó acompanyi als cors ferits fins que surti el sol.
El combat
I aprendre a estimar amb les mans obertes per donar i deixar marxar.
És hora de tornar a casa
La veritat és senzilla: a cada passa la sort es provoca.
El cor canta un camí, qui el segueix mai s’equivoca.
Nota de l’autor: aquest article forma part d’una trilogia sobre Txarango. En formen part els números 142, 160 i 162.