160. Txarango, de tot arreu i més enllà
Tenia pendent escriure més sobre el darrer disc dels Txarango: avui la segona entrega. Per tirar-la endavant, em centro en dues cançons del seu «De vent i ales».
De tot arreu.
El que m’interessa del que ha dit el grup:
“Vol ser un cant a cuidar la terra i cuidar la vida. La tornada canta a la diversitat i al sentiment de pertinença a una humanitat diversa i meravellosa. Teníem la necessitat de cantar que tots els pobles són el nostre poble després de la sobredosi de banderes que vivim a Catalunya. Acaba amb un cant indígena que es diu Toré i que són els cants rituals d’una comunitat del Brasil que es diu kariri-xokó, amb què vam estar convivint quan vam acabar l’última gira. Va ser molt revelador perquè el llarg viatge que havíem començat, i que no sabíem on ens portaria, ens va dur a les comunitats ancestrals més antigues que hi ha vives al planeta. El toré es fa en rotllana al ritme d’una maraca i es va rodant. Ens vam passar cinc dies rodant. Es fa per netejar, per projectar, per curar, per desprendre’s de coses.”
La lletra:
«Desperta el dia sota el sol. Hi ha algú que cuida la terra, algú que ja respon al plor amb les mans d'un vell profeta.
Tu ets el canvi que vols veure: no esperis que arribi l'hora. Sigues tu qui aparta les pedres, qui vetlla pel món que plora...El meu poble ve de tot arreu. És un poble humil camina a peu. Té molts noms. Té molts déus. El meu poble ve de tot arreu.»
És una breu cançó d’obertura, però que conté l’essència del missatge del grup al llarg dels seus anys d’història: un missatge de protecció i conservació del planeta que ens acull (una Terra que plora), un missatge de proacció i d’implicació davant de les injustícies de la nostra societat (sigues tu qui aparta les pedres), un missatge de germanor dels pobles, de diversitat cultural (tenim molts noms, tenim molts déus)... i, davant de tot plegat, la humilitat (som un poble humil que camina a peu). Txarango té per a mi el valor de portar als joves (i no tan joves) un missatge enriquidor per a les generacions que es faran càrrec del planeta en uns pocs anys... com a curiositat, abans de llegir les seves pròpies paraules sobre la cançó pensava que la música tenia color africà i resulta que té arrels brasileires: vivim en un sol món més global del que pensem.
A la deriva.
El que m’interessa del que ha dit el grup:
“La vida va cap aquí i cap allà i nosaltres fluïm a la deriva arrossegats per uns inputs que ens hi arrosseguen i que no controlem. La tornada expressa la idea que ens hem agafat a la música i a la vivència compartida entre nosaltres com a espai que atura el temps d’aquest món frenètic.”
La lletra:
«Tenim el cor a prova de bales; un horitzó, també unes ales. Hem vist caure la frontera i en el teu cos de pols d'estrelles.
Hem desfet tots els camins, hem après de l'infinit. Mica en mica, com balla la vida, ballarem aquesta nit.
Atrapar la lluna plena, creuar junts tota la Terra buscant un nou món. Rebentar tots els rellotges, apagar el motor ferotge: començar de nou.
Uooh, Que la vida es pari fins que surti el sol. Uooh, Junts a la deriva Uooh Que la vida esclati com nosaltres dos.
De Luther King, de Víctor Jara, portem els somnis del Ché Guevara. Hem vingut a trencar els marcs, tenim les ales de la Rosa Parks.
Que quan tu balles es desfan les hores, el temps millora, sento com les ànimes s'animen. Puc veure com volen i troben una nova veu de llibertat que sona. Bones vibracions per totes les persones.
Caminem sempre junts amb la mà al cor. Som el poble viu, la flama en la foscor. Som un paisatge de vida que crida i no oblida, som la sortida agraïda, desfem mentides… una lluita compartida.»
Una cançó amb reminiscències índies, amb un vídeo gravat als seus carrers. No sé si és per les connexions amb una de les nostres filles que hi va passar un mes l’any passat, o potser pels detalls que en coneixem per uns amics que hi han estat diverses vegades, o potser perquè ja de jove m’atreien algunes de les seves joies naturals i arquitectòniques, el fet és que comença a sonar la cançó i brolla de mi una simpatia inexplicable amb les notes de fons que van marcant el ritme. La lletra conté petites joies «tenim un horitzó, també unes ales» o «rebentar tots els rellotges, apagar el motor ferotge: començar de nou». No hi ha més camí que aquest: tenir una utopia que ens fa caminar/volar i aprendre a viure sense pressa i amb detall. Em sembla un bonic missatge.
Nota de l’autor: aquest article forma part d’una trilogia sobre Txarango. En formen part els números 142, 160 i 162.