180. Sant Ambròs
Fa uns mesos també vaig descobrir la figura de Sant Ambròs de Milà (San Ambrosio en castellà), considerat un dels quatre pares de l’Església llatina i un dels doctors de l’Església catòlica. També era un noble romà i, degut a la seva diplomàcia i saber fer enmig de bàndols oposats, va ser escollit per a convertir-se en bisbe de Roma quan encara no estava ni batejat. El que ara ens semblaria impropi, llavors, al segle IV, es va fer: en una setmana va ser batejat i ordenat. Com n’estava de barrejada en aquella època (i durant molt de temps) la política, la noblesa, el poder i la religió!
Sant Ambròs va destacar per la seva defensa del poder de l’Església davant de l’Estat, desterrà els pagans de la vida política romana i es mostrà contrari a les idees de l’arrianisme (que no creien en la divinitat de Jesús de Natzaret). Així, doncs, fou una figura històricament cabdal.
La tradició el considera el creador del Te Deum, però sembla que fou posterior. Jo no sabia què era aquesta oració, però googlejant descobreixo que la música que acompanya la caràtula del Festival d’Eurovisió és la versió del Te Deum de Marc Antoine Charpentier. En sento un fragment i no m’agrada especialment. La que em sembla la millor de les desenes de versions musicades d’aquesta pregària és la d’Arvo Pärt.
Diuen que el primer acte de Sant Ambròs com a bisbe fou el de desfer-se de totes les seves possesions terrenals: i sembla que en tenia, així que fou un bon primer pas. I també diuen que la porta de la seva habitació sempre era oberta i amb llarga cua a l’entrada per rebre tracte o consulta. Va morir un divendres sant amb els braços oberts durant una bona estona, conscient del seu final i en imitació de la mort de Jesús de Natzaret en la creu.
Entre les dites de Sant Ambròs que circulen a la Xarxa jo en destacaria:
Pels bons, la mort és un port de descans; pels dolents, és un naufragi.
Quan demanis perdó per a tu, és bo que també te’n recordis en aquell moment de perdonar els altres.
Senyor, pren aquest cor de pedra, i dóna’m un cor d’home: un cor que t’estimi, un cor que se n’alegri en tu, que t’imiti i et complagui.
Les llàgrimes no demanen perdó: el mereixen.
Finalment, llegeixo que Sant Ambròs es considera el patró dels apicultors (i dels fabricants d’espelmes, més endavant ho explico) i per això se’l representa amb abelles sortint de la seva boca o volant al voltant. Tres possibles tradicions trobo a la xarxa d’això: (1) Diuen que quan era molt petit a casa seva a Tréveris (actual Alemanya) fou envoltat per un eixam d’abelles (entrant-hi fins i tot a la boca) sense patir-ne miraculosament picades. (2) Durant el seu temps de bisbe se’n destacava la seva habilitat oradora, de manera que es deia que les seves paraules eren dolces com la mel. (3) Se li adjudica una comparació de l’Església amb un rusc on els cristians són les abelles i treballen amb dedicació cercant i obtenint el millor de cada flor: la mel. Ja veieu que hi ha propostes de tots colors.
Relacionant Sant Ambròs amb les abelles i la religió, llegeixo que la cera fou també un bé preuat conegut des de l’antiguitat i que es va utilitzar com a mitjà de pagament de tributs, taxes i multes. De fet, s’han trobat blocs de cera en tombes egípcies i en vaixells enfonsats. També es coneix, per exemple, que el 181 dC Còrsega va pagar a Roma un tribut anual de 38 tones de cera. Uns quants segles després a l’arribar a Amèrica es comprovà que les abelles d’aquest continent produien molta menys quantitat que les europees i l’exigència de grans tributs en cera d’abelles als indígenes, molts dels quals eren impossibles de complir, va comportar injustícies i massacres addicionals en aquest contingent de la població.
Llegeixo que històricament (i fins a principis del segle XX) les espelmes que cremaven a les celebracions cristianes havien de ser de cera d’abelles, ordre que es va eliminar per l’elevat cost d’aquestes: ara em sembla que només és obligat que ho sigui el ciri pascual. Segurament això era arrelat al gran simbolisme cristià de les espelmes: la cera extreta de les abelles esdevé símbol de puresa i es relaciona amb el cos de Crist, la metxa amb la seva ànima i la flama amb la seva divinitat. La cera natural es considera pura perquè és produida només per abelles obreres que tenen entre 10 i 18 dies d’edat, i secretada per 4 parells de glàndules ceríferes localitzades entre el 4t i el 7è segments del costat ventral del seu abdomen. Llegeixo que la cera acabada de produir per les abelles és inicialment blanca i que es torna parcialment groga amb el contacte amb les secrecions bucals de les abelles, la mel, el pol·len i el pròpoli. Històricament cada convent i abadia assignava a alguns dels seus membres el tenir cura d’abelles pròpies, que mantenien per assegurar la quota de cera necessària pels ciris. Així, d’alguna manera, l’apicultura moderna té les seves arrels en l’entorn cristià.
Nota de l’autor: Aquest escrit forma part d’una sèrie sobre Sants de la Història al qual pertanyen articles sobre Gregori Magne, Sant Ambròs i Sant Jeroni.