186. Conviure amb la incertesa (I)
Ja hem tornat a treballar. Els primers dies en el món escolar són de retrobada, de preparatius diversos, de propostes, idees i temors: potser aquest any la incertesa és la paraula que trobes en boca de tothom. En aquesta incertesa em vull aturar avui: perquè la vivim, l’expressem, la considerem com quelcom negatiu i em sembla que no hauria de ser així. En el món natural la incertesa és la norma: en el món artificial que els humans hem creat la cultura, la tecnologia ens proporcionen seguretats, i amb elles la incertesa desapareix. Tant és així que un mantra àmpliament repetit pels gurús de la felicitat plena és que hem de deixar espais a les nostres vides a l’espontaneïtat i la improvització. En els ecosistemes naturals la possibilitat de trobar aliment, de sobreviure, d’interaccionar amb d’altres espècies o amb individus de la teva pròpia és desconeguda cada dia que comença. Però nosaltres, individus que amb la nostra cultura tecnològica construim el nostre propi món hem deixat d’experimentar aquesta incertesa, almenys aquells que vivim en el primer món. Els éssers humans que formen part de poblacions indígenes aillades hi conviuen cada dia. Fins i tot també molts asiàtics, africans, americans i oceànics que viuen en societats considerades en desenvolupament. Però tots aquests formen part d’una realitat que considerem com normal però aliena a nosaltres en el nostre imaginari occidental. Me n’adono, però, que molts d’aquells que considerem marginats o invisibles de les nostres pròpiessocietats estan habituats a conviure amb un cert grau d’incertesa: sensellars, molts drogodepenents, persones amb atur de llarga durada, famílies amb pocs recursos.... també els immigrants en condicions irregulars i refugiats. Així, doncs, d’alguna manera, les certeses en el nostre primer món són un privilegi: ens hem tornat uns malcriats que no sabem viure amb el dubte: ho volem saber tot, ho volem controlar tot, perquè això ens dóna seguretat: sense ella tenim por. Al final, a això es redueix tot: a la por. Doncs, davant la por, valentia.
Hem de ser valents, cadascú en allò que ens toca. En aquest món del qual formem part, hi ha persones i famílies senceres que no saben si avui sobreviuran a la guerra o al mar, n’hi ha que no saben si al llarg del dia podran menjar o si quan el sol es posi tindran un llit on dormir. En comparació, les nostres preocupacions són de broma, preocupats de si haurem de tancar les escoles i confinar-nos de nou o de si algú dels nostres acabarà malalt de covid-19. Davant moltes altres realitats tan crues i difícils, les nostres incerteses fan riure. Una gran part de la realitat que vivim ens ha tocat per atzar, i només coneixent una miqueta les diferents realitats que ens podien haver tocat, no podem més que agrair a Déu (o a qui vulgueu) els magnífics dons rebuts. Alhora, però, no seria de bon cor no ser sensible i compromès a les altres realitats: hi ha poques coses pitjors que la indiferència. Per això, penso que és la nostra responsabilitat aturar-nos de tant en tant i mirar la realitat que ens envolta mantenint una certa distància, la necessària per no caure de quatre potes i descobrir-nos contemplant-nos massa el melic. La resta: d’una banda, paciència, serenor i anar gestionant de la millor manera possible la quotidianitat; de l’altra, compromís vivencial. I amb tot, grans dosis d’esperança i confiança, que no són ben bé el mateix però que ens aporten aquella energia que potser en certs moments podem trobar a faltar.
En tot això pensava aquest matí anant a treballar mentre sonava la cançó de «Com plora el mar» de Joan Dausà, una cançó senzilla que amb poques paraules expressa molt. Si teniu uns minuts, mireu el vídeo i aguanteu sense plorar. Si al final creieu que hi ha alguna cosa que no està prou bé, una revelació final: si el sistema en el qual vivim ens sembla que no és prou humà, el més lògic seria canviar el sistema. Perquè el sistema no és natural ni donat, sinó que és construït i confirmat cada dia per tots nosaltres. I mentre ho anem pensant tot plegat, posem-hi humanitat... una miqueta, cada un de nosaltres.
«Com plora el mar quan veu un cos que cau, un altre cos que cau
i la mort amb gust de sal s'escola gola avall.
Al fons, els peixos corglaçats imploren pietat.
Neptú impotent abaixa el cap: «Fa tant de mal, però és llei de mar...
no entenc aquests humans!»
Les balenes que tants cops va dibuixar se l'emporten quan ja tot ha passat.
El mar és un mirall. Es fa un silenci llarg i blau.»
Nota de l’autor: aquest escrit té 2a part. Si et ve de gust llegir-la, clica aquí.
He escrit també una trilogia sobre cançons del Joan. En formen part: “Ara som gegants”, “Del bany del Joan al vol de l’Alba” i “Obriu-me el cap”.