8. Ara som gegants

Vaig descobrí la màgia musical de Joan Dausà el 2019 de la mà de la Bea. El desembre passat es convertí intencionadament en la banda sonora de l’única escapada plegats i sense nens que hem fet en 17 anys... després veure’l en concert fa uns mesos reforçà la nostra condició d’incondicionals. Entre la prop de treintena de cançons que m’agraden d’ell, n’hi ha una que m’esborrona cada vegada que la sento. Una cançó que em posa la pell de gallina; de vegades, literalment. Una cançó que em transporta a un viatge interior personal al passat, conegut i dolgut, però que ara he après a escoltar també com un himne de superació que ens obre, de bat a bat, a un futur desconegut.

Abans que digui res més, em sembla que és un bon moment per a què us atureu uns minuts i escolteu la cançó. En Joan Dausà en va fer dues versions: la primera, em fa plorar; la segona, em fa somiar. Ara, la primera.

Versió original de la cançó: «Ara som gegants»

«Potser recordes quan ens enfonsaves el cap dins el mar... Potser recordes quan triaves la pedra que feia més mal... i escopies paraules plenes de fang i entraves als somnis que fan tremolar.

Potser recordes quan amb un tros de fusta ens picaves les mans... Potser recordes quan ens despullaves amb els ulls sagnant... i escopies paraules plenes de fang i entraves als somnis que fan tremolar.

Però ara som gegants, ara som gegants. Ara som gegants.
Potser recordes quan t'apropaves i abaixàvem el cap... Potser recordes quan et suplicàvem un tros de pa... i empassàvem paraules plenes de sang... i el so de la pluja ens feia tremolar.

Però ara som gegants, ara som gegants. Ara som gegants.
I vist des d'aquí dalt ets un satèl·lit que es va allunyant, ets una nota que s'apaga, ets un record que ja no fa mal.»

L’ «Ara som gegants» és un himne ple de positivisme del Joan Dausà escrit des de la tristesa més profunda, i alhora una proposta plena d’alegria vital per la vida que sorgeix de les condicions més inhumanes. És, sens dubte, un cant a la resiliència i un emotiu acompanyament cap al trencament de les nostres barreres més interiors. Escolto la lletra i sento que descriu un univers d’horror, de por, que fa que trontolli allò més íntim. Em transporta a uns infants envoltats de foscor, supervivents d’una relació pare-fills que mai hauria hagut d’existir... em preocupa que només unes petites línies siguin capaces de generar tot un univers ple de detalls que puc imaginar mentre sento com passen els acords... suposo que el pare fos alcohòlic fa molt més fàcil que la ment marxi... Però si en Joan Dausà aconsegueix transportar-me a l’infern, també sap després rescatar-me i regalar-me el cel. Tres paraules «Ara som gegants», un cello que sona de fons i m’envolta com si fos el vent alçant-me cap a les estrelles, i uns acords de piano que fan ballar l’ànima més trista: només això li cal. I quan et sembla que està tot fet, arriba l’estocada final: «I vist des d'aquí dalt ets un satèl·lit que es va allunyant...» i mentre el Petit Príncep et fa l’ullet no pots evitar somriure, perquè ets conscient que sí, que ho has superat, que ni els records ni el present et poden fer mal, perquè ets un GEGANT. I em dic que sí, que tots hauríem de créixer amb aquest sentiment, amb aquesta convicció, però em fa l’efecte que això només és possible si has baixat a l’infern abans.

Potser per això en Joan Dausà temps després transforma la cançó, la revoluciona, li dona un toc més alegre i la converteix en un himne de superació davant de qualsevol por, i així torna una cançó intimista i emotiva en un himne que pot esdevenir més universal, on ja qualsevol persona s’hi pugui veure reflectit; i ell mateix es posa d’exemple.

Versió animada: «Gegants»

Hi ha tot un univers de separació entre un «Ara som gegants» a un (Tots som) «Gegants». En tot cas, però, Joan, només se m’acut donar-te les gràcies... per tot.

Nota: aquest article forma part d’una trilogia sobre Joan Dausà. Si et ve de gust, els articles que en formen part són “Ara som gegants”, “Del bany del Joan al vol de l’Alba” i “Obriu-me el cap”. També faig referència a una cançó del Joan a “Conviure amb l’incertesa (1)”.