22. Obriu-me el cap
Tot va començar el 7 de març quan vaig escriure sobre «Ara som gegants», la cançó amb que darrerament Joan Dausà obre els seus concerts. En Manel em parlà llavors d’una altra cançó que li agradava molt i la vaig sentir de nou: bonica, vaig pensar simplement. Uns dies després va arribar el regal del concert en línia del Joan des de casa: l’excusa perfecte per tornar a escriure (si no el vau gaudir aquell dia, aquí trobareu l’enllaç directe al text i al concert). Poc després vaig decidir que completaria una trilogia del Joan Dausà amb un article sobre aquella cançó que agradava al Manel... i així arribem a aquestes línies... però, de fet, si et mantens despert als senyals, la vida et regala una experiència que supera totes les expectatives.
Durant aquest temps de confinament, de vegades, m’aturo per uns moments i intento pensar en els que estan pitjor que nosaltres. Si us sóc franc em costa: l’empatia no ha estat mai una de les meves virtuts. Però no és gaire difícil pensar aquests dies en els malalts mentals, en la gent gran, en les persones sense llar, en els invisibles... com deu ser la seva experiència quotidiana, quan la societat que els deixa de banda es tanca sobre si mateixa? Haurà empitjorat la seva vida, ara que no hi ha una normalitat aparent que amagui les seves necessitats, ara que -com que no els veiem- els nostres cors no saben? És en aquest context on «Obriu-me el cap» em feia pensar en persones que es fan grans, en l’inevitable camí cap a la vellesa i la mort, i en com de soles poden estar (i sobretot sentir-se) moltes persones en aquests temps difícils, on la urgència sanitària predomina davant qualsevol altra necessitat humanitària.
Escolteu -si us ve de gust- la cançó:
Abans que se m'enduguin el teu nom, que cremin aquest vers, que esborrin els records. Abans que em perdi anant tot sol, que no em conegui el cos... obriu-me el cap, obriu-me el cap, obriu-me el cap.
Abans que m'arrosseguin fins al fons, que morin els secrets, que enterrin els petons. Abans que el temps em guanyi el pols, que no entengueu qui sóc... obriu-me el cap, obriu-me el cap, obriu-me el cap.
Obriu-lo! Copieu-ho tot! Feu fotos a milions, que no vull la nostra vida perduda en un racó, que estic segur que algú sap com entrar als meus ulls per veure't a tu... per veure-us a tots... com us he vist jo.
M’equivocava, però. Perquè «Obriu-me el cap» no parla de les persones que es fan grans, sinó de les que pateixen els efectes de la malaltia d’Alzheimer. En Joan Dausà explica que va sentir la necessitat d’escriure la cançó després de veure el documental «Bicicleta-cullera-poma», un document visual sobre la malaltia, que pren com a eix vertebrador el cas particular del polític Pasqual Maragall i la creació de la Fundació que porta el seu nom. Jo feia anys que l’havia vist però en guardava un record borrós, així que -com que se suposa que ara tenim temps- vaig decidir tornar-lo a veure... i ahir el vaig acabar. Confesso que aquesta vegada m’ha colpit més, no sé si perquè em faig gran, perquè estic sensible o per quina altra raó desconeguda. En tot cas, val la pena i us el recomano si encara no l’heu vist.
La cançó parla de patiments íntims que vindran, de records que no volem que s’esborrin, de complicitats que ens fan feliços; el documental parla, sobretot, de persones malaltes i de famílies que els acompanyen, perquè sabem que les malalties degeneratives les pateixen tant els pacients com els seus familiars més propers.
Com és la vida que escrivint aquest text me n’he assabentat que la Diana Garrigosa (la dona de Pasqual Maragall) va morir fa poc més d’un mes -el passat 10 de febrer- possiblement d’un atac de cor. Quin xoc saber que una de les protagonistes indiscutibles del documental ja no hi és! És per això que el documental està disponible a TV3 (des de 2 dies després de la seva mort) i que també sabem que la malaltia ha avançat inexorablement pel seu marit. No som res: un virus petitó que s’emporta els dèbils, un infart que arriba quan menys t’ho esperes, una proteïna que a mesura que creix en abundància et roba els records... no som res. Més val que aprenguem a gaudir de tot el que tenim, perquè som uns afortunats.
Nota de l’autor: aquest article forma part d’una trilogia sobre Joan Dausà. Si et ve de gust, els articles que en formen part són “Ara som gegants”, “Del bany del Joan al vol de l’Alba” i “Obriu-me el cap”. També faig referència a una cançó del Joan a “Conviure amb l’incertesa (1)”.