156. De supòsits, estereotips i prejudicis
Un fragment de la columna “Voces en la frontera” de Irene Vallejo m’interpel·la:
«Todos somos extranjeros en la mayor parte del mundo, pero no vivimos esa extrañeza con igual intensidad. El miedo y la amenaza electrizan las fronteras, las aduanas, las inspecciones de inmigración. Cuando aterrizas, unos agentes escudriñan tu pasaporte y tu cara como dos falsificaciones mal acopladas. A tu alrededor, percibes la tensión en los ojos rasgados, los turbantes, los velos, las pieles oscuras: las maletas de los estereotipos no se facturan, pero pasan factura. Algo queda del territorio hostil del wéstern en los páramos de esas terminales internacionales. Sabes que hay más terror en algunos aeropuertos que en los aviones, hemos desafiado con mayor éxito la fuerza de la gravedad que la de los prejuicios.»
Paraules que són ganivets de fulla afilada. (1) Les maletes dels estereotips no es facturen, però passen factura. (2) Hem desafiat millor la força de la gravetat que la dels prejudicis. Estereotips i prejudicis: no estem lliures de pecat. Quan més coneixes les persones menys s’ajusten a uns estereotips, perquè les circumstàncies individuals desajusten el perfil que la ignorància suposa. No hi ha estereotips vàlids davant la saviesa, així que només perduren allà on la ignorància encara regna. Hem de ser prou conscients (i prou humils) per adonar-nos que no ho sabem tot. Que, de fet, no sabem quasi res de quasi ningú. Que només sabem alguna cosa dels nostres, família i amics més íntims. I que, més sovint del que hauria, acabem descobrint coses dels nostres que ni imaginàvem. Així que, en realitat, no sabem res de quasi ningú. Allà on no sabem hi regna el supòsit i l’estereotip, territori fecund pel prejudici. Prejudici, pre-jutjar, quan ja tens una opinió formada d’alguna cosa que no saps. I actues en conseqüència. Quant de mal fan els prejudicis, dia rere dia, a tot hora! Abans era el rei dels prejudicis, ara potser «només» en sóc el príncep. Em miro una persona durant uns minuts i ja en tinc feta una opinió, plena de desconeixença, ignorància, estereotips i prejudicis. Sovint l’opinió no canviarà amb el pas del temps, perquè la meva mirada condiciona el que visc; així que perpetuo l’opinió gestada des de la ignorància. Davant d’aquesta injustícia social de la qual sóc protagonista, de vegades inconscientment però en tot cas sempre voluntàriament, se m’ocorre que per trencar la dinàmica, de nou, em cal canviar la mirada. Observar la vida amb uns ulls de descoberta, oberts de bat a bat, àvids de detalls, de guspires de vida. Ai, però, que els ulls dels que parlem no són a la cara, sinó a la ment. Em cal una ment buida, on no hi hagi cabuda per supòsits, estereotips i prejudicis. Una ment oberta, desprotegida, preparada per rebre i no valorar sinó simplement agrair. Només des de la mirada serena i confiada podem relacionar-nos amb els altres com es mereixen. La resta, paraules hipòcrites per anar fent i perpetuant allò que no volem per a nosaltres però que regalem als altres.
Que «Les persones veuen en el món el que porten dins del cor» ho va dir Goethe i m’ho vaig recordant, sobretot els dies que les notícies que arriben del món són de pena. Renego que les bones notícies no venguin, i que les dolentes donin joc per a fer safareig o tornar-nos insensibles a les injustícies quotidianes. Ens hem tornat robots, observadors de pantalles que sovint no estan prou atents al que apareix en elles... és només així que es pot explicar que ens haguem tornat tan insensibles a les desgràcies alienes. Tanta por de la intel·ligència artificial quan ens hauria de fer por de veritat la nostra manca d’humanitat. És aquí on em sembla que s’ajusten de meravella unes paraules d’Enrique Baltanás de "Las olas muertas":
«La expresión ponerse las pilas, tan usada hoy, no me parece que sea demasiado afortunada. Porque, vamos a ver, ¿acaso somos muñecos o autómatas que para funcionar necesitemos tener las pilas puestas? Ya sé, no es más que una metáfora. Pero inadecuada. ¿O sí, brillante, y adecuadísima, porque describe perfectamente cómo nos sentimos, qué creemos ser?».
Autòmats, robots. El futur s’acosta, i no sé si hem de tenir més por del que vindrà o del que ja és aquí. Jo diria que la resposta la trobarem no fora, sinó dins de nosaltres.
Nota de l’autor: m’agrada força el que escriu la Irene Vallejo. Fins ara, n’he fet esment en els articles 156, 215, 279, 292, 316, 343, 344, 577 i 729.