344. Sogres, cunyats i altres estereotips (2)

Aquest article continua directament el d’ahir, núm 343.

El personatge de Sóstrata és l’exemple de com les creències i els prejudicis condicionen els nostres dies. És aquest un tema que em preocupa, perquè ningú és infal·lible, i jo mateix em puc deixar portar per les meves falses creences: puc pensar en un fet escolar negatiu del qual cal cercar el culpable i segur que ja tinc tres noms al cap abans tan sols d’investigar. De la mateixa manera, algú ha fet una malifeta a casa i segons com ho vegi puc tenir un nom al cap sense saber-ho del cert. El racisme també parla d’això, no? Parla d’estereotips, d’etiquetes, de jutjar abans tan sols de conèixer. Parlar de sogres, doncs, no és tan intranscendent perquè ens porta a debats molt més amplis..

Penso que la sogra ha agafat la mala fama, quan potser el sogre esdevé més controvertit. En el meu cas personal he tingut sort amb els dos. Em pregunto també -ara que està tant de moda revisar l’ús de les paraules- si algú aixecarà la veu sobre com de poc respectuós es el nom de matasogres per a una joguina: eren altres temps suposo, impensables ara. A més, penso que si parlem de sogres és que considerem més important la figura femenina del que hem volgut reconèixer: jo diria que tot plegat és una prova més que vivim en un matriarcat i no pas en un patriarcat com diuen alguns. A casa meva, i segurament a la majoria de les que conec, la gestió real de la llar és femenina. Qui no té poder no rep queixes ni recriminacions.

Torno a llegir el darrer paràgraf de la Irene Vallejo i em fa pensar especialment en aquests temps convulsos de pandèmia i confinament. La separació de nens i avis és molt dolenta en ambdós sentits perquè suposa un trencament generacional que no sé si es podrà recuperar, i que ens aproxima a d’altres societats com la estatunidenca, on moltes d’aquestes relacions ja no es donen. El pes de la generació dels grans en la cura dels petits tinc la sensació que és molt mediterrània: Espanya, Itàlia, Grècia... i, sí, una vegada més, s’arriba a la mateixa conclusió: els grans són els grans perdedors de la pandèmia, a tots els nivells. Poc se’n parla de l’efecte que a les nostres societats tindrà el fet que els petits no comparteixin tant com abans amb els avis. No viure aquest temps compartit i la pèrdua de la seva influència pot marcar aquesta generació que està creixent.

“En la película Cuentos de Tokio, de Yasujiro Ozu, una pareja de jubilados emprende un largo viaje para visitar a sus hijos, pero ellos, muy ocupados, no tienen tiempo de atenderlos. Al cabo de unos días se han convertido en una carga que todos intentan quitarse de encima. Solo la nuera viuda, Noriko, muestra cariño por sus suegros, y pide unos días de permiso en el trabajo para acompañarlos. Sutil y contenido, Ozu medita sobre la vejez, la gratitud y los frágiles lazos que tejen las familias. La tristeza que emana de este filme es universal, a todos nos escuece la memoria por esas veces en que defraudamos a los nuestros: compañías negadas, muros de distancia que levantaron nuestras prisas o el trabajo, ausencias en momentos que importaban. Durante años hemos reclamado la ayuda de los abuelos con los niños; ahora, en las residencias, los mayores sufren como nadie la soledad y el miedo.
Todos los parentescos se construyen, se cuidan, se cultivan. Los anglosajones denominan in-law —afectos por imperativo legal— a quienes nosotros llamamos parientes políticos, dando una oportunidad al diálogo y al acuerdo. Frente a los viejos estereotipos, cada pareja forja con su suegra, igual que Sóstrata, Noemí o Noriko, peculiares equilibrios, que son únicos, para sostener ese triángulo íntimo. Como en cualquier relación, nos ayudará evitar otras figuras geométricas: las mentes cuadradas y los círculos viciosos.”

Irene acaba amb una de les dites més conegudes assignades a Mario Benedetti: "En la vida hay que evitar tres figuras geométricas; los círculos viciosos, los triángulos amorosos y las mentes cuadradas": pura saviesa. I jo vaig pensant en que tots els parentescs, com tota relació, es construeixen, se’n té cura, es conreen. I penso en tants que he deixat marxar, tants que he obviat, tants que no he sentit la necessitat de tenir-ne cura. Els afectes per imperatiu legal són pura hipocresia social si no hi ha amor pel mig: potser és aquesta la qüestió de fons.

Nota de l’autor: m’agrada força el que escriu la Irene Vallejo. Fins ara, n’he fet esment en els articles 156, 215, 279, 292, 316, 343, 344, 577 i 729.